La cultura esperantista

Antonio Valén

Convèncer que l'esperanto és fàcil, lingüísticament irreprotxable i apte per a la comunicació internacional és relativament senzill. Convèncer que existeix una cultura autònoma esperantista resulta més complicat. Afirmar a priori, però, que no hi ha una cultura esperantista (i fins i tot, que no pot haver-n'hi) només revela ignorància, ja que tots els membres de la comunitat esperantista comparteixen llengua, història, literatura, refranys, institucions, etc., per no parlar de màrtirs durant les persecucions a l'Alemanya nazi i la URSS estaliniana.

L'esperanto va néixer amb la vocació de transcendir les cultures nacionals i servir de pont entre elles, sense suplantar-les; però amb el temps, el "fenomen esperanto", sense paral.lel a la història de les llengües, ha pogut desenvolupar una cultura independent i, sobretot, una comunitat identificada amb els valors que representa. Tota cultura existeix -i es manté- perquè els seus membres així ho desitgen; i tota cultura, també l'esperantista, s'adquireix a través d'una educació.

Normalment, les diverses cultures emfatitzen les seves particularitats per distingir-se d'altres grups culturals. Contràriament, la cultura esperantista es recolza en les semblances entre els diversos grups humans. És, doncs, una cultura necessàriament inclusivista, enfront a les exclusivistes i, per força, més oberta.

Tot parlant de l'esperanto forma part conscientment o inconscient de la cultura esperantista, fins i tot si l'aprèn i el parla amb la intenció única de resoldre de forma pràctica els seus problemes de comunicació internacional. En ser una cultura inclusivista, no requereix en absolut renunciar a la cultura nacional pròpia. De la mateixa manera que, per exemple, un mallorquí pertany alhora a les cultures balear i catalana, un parlant que sent l'esperanto com a llengua pròpia pertany voluntàriament a dos grups lingüístics i a dues cultures: la pròpia i l'esperantista.

El que en mitjans no esperantistes s'anomena "internacional" normalment no és més que la simpla juxtaposició de diverses realitats nacionals, que segueixen sent-ho en les seves reaccions i la seva visió del món. Allò "internacional" en mitjans esperantistes es basa en un sentiment i en una concepció del món comunes, això com en l'absència de problemes i recels lingüístics. La internacionalitat veritable no considera les diferències nacionals, ja que no es recolza sobre les nacions com a comunitats particulars, sinó sobre una comunitat nova i transnacional, basada en problemes, objectius, exigències i interesos comuns també transnacionals.

Aprendre esperanto implica una elecció: es tria, sens dubte, una llengua ideal per contactar amb altres persones, així com -indirectament- un camí cap a un món millor. Però s'escull també pertànyer a una cultura que sobrepassa els límits de la nostra llengua materna i que és internacional sense necessitat de recolzar-se sobre les cultures nacionals. La cultura pròpia de l'esperanto es lliga exclusivament a la comunitat lingüística que l'utilitza. Les seves raons d'existir són els ideals d'internacionalitat i d'igualtat cultural.

El portador social

On és el portador social d'una llengua que no es parla a cap país en concret? En efecte, no existeix el poble esperantista, sinó la comunitat (o el col.lectiu) esperantista, veritable portador social de la llengua. Cap llengua viva no podria existir sense una comunitat o un col.lectiu que li permetés desenvolupar-se i crear una cultura. Aquest col.lectiu existeix per a l'esperanto i, a més, la llengua comuna té tanta relevància que res més no podria substituir-la. És evident que la comunitat esperantista -que, a més, té consciència de ser-ho- existeix a la pràctica, encara que no visqui dins d'unes fronteres fixades, sinó escampada per tot el món.

Tota cultura posseeix unes institucions que la salvaguarden. Les principals institucions de l'esperanto són:

-l'Associació Universal d'Esperanto (Universala Esperanto-Asocio [UEA]), amb seu a Rotterdam. Organitza el moviment esperantista, agrupat a les associacions nacionals d'esperanto (entre elles, la catalana), les associacions locals i les associacions especialitzades de tota mena, a més d'altres institucions, com l'Organització Mundial Esperantista Juvenil. La UEA té quaranta mil membres a tot el món i més de tres mil delegats a setanta països. Fora del marc políticament neutral de l'UEA, l'associació més important és l'Associació Mundial Anacional, amb ideologia pròpia, que agrupa treballadors esperantistes de tot el món.

-l'Acadèmia de l'Esperanto té per missió "conservar i protegir els principis fonamentals de la llengua esperanto i supervisar-ne l'evolució". L'any 1905 es va crear el Comitè Lingüístic, que el 1908 va donar pas a l'Acadèmia, formada per 45 membres.

-Les editorials esperantistes. Actualment n'hi ha 136.

-Les biblioteques esperantistes més importans són el Museu Internacional de Viena (70.362 unitats, 17.721 llibres), la Biblioteca Butler de l'Associació Britànica d'Esperanto (30.000 unitats, 11.000 llibres), la Biblioteca Nacional Búlgara (11.500 llibres) i la Biblioteca Hector Hodler de la UEA (10.000 llibres). La biblioteca d'esperanto més important al nostre país és el Museu d'Esperanto a Sant Pau d'Ordal, Alt Penedès (8.000 unitats, 4.600 llibres).

-Els centres culturals més importants són el Centre d'investigació i documentació sobre el problema lingüístic mundial de la UEA; l'Acadèmia internacional de ciències de San Marino, que estimula la col.laboració científica; el Centre cultural esperantista, centrat sobre interlingüística, cursos i conferències; el Castell de Grésillon, especialitzat en cursos internacionals, conferències i debats; el Pentapètal, que ofereix cursets en i sobre esperanto; i l'Escola Internacional de Pisanica, dedicada a cursos internacionals en esperanto.

-Les emissores de ràdio en esperanto. Actualment compten amb programes en esperanto les emissores de Ràdio Polònia, Lituània, Pequín, Roma, Vaticana, Tallin i La Habana. Les ones de freqüències varien segons la temporada (apereixen el gener de cada any a revistes esperantistes com Monato o Esperanto). No només transmeten notícies o informació general, sinó també programes culturals. Les dues emissores més importants són Ràdio Pequin i Ràdio Polònia, amb dues hores i una hora diàries d'emissió en esperanto respectivament.

Les associacions esperantistes locals

El moviment esperantista es basa en associacions locals que normalment estan afiliades a les entitats nacionals. La funció principal dels grups esperantistes locals és, evidentment, la difusió de l'esperanto mitjançant cursos i altres activitats, però també serveixen per: 1) poder pràcticar la llengua almenys un cop per setmana, 2) disposar d'una biblioteca i una hemeroteca per poder accedir a una part important de la cultura esperantista, i 3) servir de lloc de trobada amb esperantistes estrangers que visiten la població.

Els socis dels grups locals d'esperanto són molts diversos i hi podem trobar una mica de tot. Cedim a la tentació de citar a Fernando de Diego, que descriu perfectament les dues menes extremes d'esperantista:

"L'esperanto, o millor dit, l'esperantisme, presenta dues vessants: una llengua creada amb una finalitat específica i un doctrinarisme vague basat en l'amor a la humanitat, en el pacifisme, en l'internacionalisme, és a dir, en una ètica tenyida de certs matisos de caràcter religiós.

Quan una persona arriba a l'esperanto, pren una d'aquestes dues vessants -en proporcions variables, segons les inclinacions i els instints-: una part pertany a l'esfera de la llengua i una altra part s'allista al terreny doctrinal. Per suposat, existeixen els casos límit: hi ha qui s'ocupa exclusivament de la llengua i que consideren com una excrescència inútil tot aquell misticisme que s'anomena en esperanto sota el nom de "la interna ideo" (la idea interna); i hi ha qui, havent a penes après a saludar en esperanto, es dedica amb l'entusiasme dels conversos a pregonar que aquesta llengua, que mai no es molesten en conèixer ni tan sols mitjanament, és la gran panacea contra la insolidaritat i l'esperit bel.licós de l'home.

Per desgràcia, aquesta última mena d'esperantista, encara que relativament insignificant, ha estat, amb els seus himnes, els seus emblemes i la seva retòrica ampul.losa, el més visible i el més sorollós".

Els congressos d'esperanto

En esperanto es realitzen al cap de l'any centenars de congressos, conferències, trobades i setmanes de vacances organitzats per i per a esperantistes. Apareixen anunciats a les revistes d'esperanto, sobretot a Esperanto i a Heroldo de Esperanto. Un esperantista milionari podria passar perfectament tot l'any de congrés en congrés sense visitar-ne ni la meitat.

El congressos resulten fonamentals per a la cultura esperantista, per què en ells es crea el lligam emocional del parlant amb la llengua nova en un mitjà lingüístic concret. Aquest lligam mai no podria donar-se en una aula, ja que no n'hi ha prou amb conèixer la llengua esperanto, si aquest coneixement no es transforma en la voluntat de pertànyer a un col.lectiu lingüístic i cultural. Aquesta voluntat s'afirma i creix en els congressos.

El parlant nou rep invariablement una impressió molt forta en participar en el seu primer congrés internacional, perquè només aleshores se n'adona ben bé fins a quin punt funciona l'esperanto i de les possibilitats comunicatives que amaga. En cap altra llengua estrangera la comunicació és tan directa i està exempte de problemes.

Els congressos internacionals d'esperanto ofereixen, a més, la possibilitat de conèixer gent d'arreu del món i són els únics on no hi han intèrprets, ni auriculars de traducció simultània. El promig de nacionalitats diferents en els congressos de l'UEA oscil.la entre quaranta i setanta, i la mitjana de participants en el periode 1969-1988 és de 2.200.

La literatura i la música en esperanto com factors culturals

Quan un jove repeteix en veu alta "Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...", "Adéu siau, turons, adéu siau" o "Mon cor estima un arbre!", no fa més que demostrar la seva clara pertinença cultural a la cultura catalana. Amb freqüència, el concepte de cultura es lliga a la literatura: encara més en una cultura com l'esperantista, nascuda del que inicialment no era més que una llengua. Només les obres originals en esperanto són propietat exclusiva de la comunitat esperantista com a comunitat cultural, i per això un esperantista que no identifica els versos "Ho, mia kor', ne batu maltrankvile...!" (Oh, cor meu, deixa de batre inquiet...!) o "la celon ni plenumas/la celo nin konsumas" ("l'objectiu cumplim/l'objectiu ens consumeix") només pertany de fet, més que no pas de dret, a la cultura esperantista. Un parlant que no conegui almenys les obres principals de la literatura original en esperanto no pot dir amb propietat que s'hagi apropiat de la cultura esperantista.

La cultura musical de l'esperanto no té, però, la mateixa transcendència que la literatura, i el seu desenvolupament acutal no soportaria una comparació qualitativa, amb les excepcions possibles dels grups Kajto (folk) i Persone, Amplifiki i Ora Team' (rock).