Carles Riba i Bracons

(Barcelona, 1893-1959)

Escriptor i humanista. Estudià Dret i Lletres. El 1909 fou guardonat en els Jocs Florals Internacionals pel seu poema en esperanto Nu. El 1911 guanyà una flor natural a Girona. Professor de l’Escola de Bibliotecàries. Del 1923 al 1932 treballà en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana i fou un continuador de l’obra de Fabra en l’Institut d’Estudis Catalans. Catedràtic de grec i vice-president de la Institució de les Lletres Catalanes. S’exilià a França (1939-1943). Portaveu indiscutit dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago (1952-1954) que suscitaren l’interès dels intel·lectuals castellans per la cultura catalana. Conreà la narració i publicà sèries de contes infantils a més de traduir autors clàssics i moderns. La seva obra poètica s’inicià amb el primer llibre d’Estances (1919), on palesa un concepte de poesia com a experiència de cultura. Inscrit en l’àmbit cultural del noucentisme, aplicà principis orsians, i d’ells passà a l’elaboració d’un món poètic definit per models diversos: els clàssics grecs, els trobadors, els medievals catalans, i certs poetes moderns. En el segon llibre d’Estances (1930) els poemes són molt més personals de factura i densos d’experiència, però a Tres suites (1937) sembla oblidat del to personal que havia assolit i destil·la una lírica hermètica, de cambra. L’experiència de la guerra i de l’exili donarien peu a les Elegies de Bierville (1943), exposició d’unes vivències religioses, temàtica que reprengué a Salvatge cor (1952), uns dels cims de la poesia catalana contemporània. Com la seva poesia, la seva crítica s’insereix en l’àmbit del postsimbolisme europeu, és una crítica de base intuïtiva, que propugna la comprensió simpàtica i de la qual arrenca una escola crítica seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú o Gabriel Ferrater, entre d’altres.