Mercè Rodoreda i Gurgui

(Barcelona, 1909-Girona, 1983)

Escriptora. Començà l’activitat literària abans de la guerra civil amb col·laboracions a diaris i revistes (Mirador, La Rambla, La Publicitat, etc) i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d’un home, Crim). Entre aquestes obres convé destacar el llibre Polèmica (1934) del seu mestreDelfí Dalmau i Gener, apologia del català i l'esperanto, en la redacció del qual ella també hi participà. Aloma (1938) és la seva primera novel·la ja plenament reeixida i on s’apunten algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica. En acabar la guerra civil s’exilià a França i Suïssa. Participà als Jocs Florals i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La peça clau de la seva narrativa és La Plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. Després publicà El Carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar. Si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica, o més concretament mítica, de la qual Mirall trencat (1974) n’és la culminació. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes, i el 1980 les proses Viatges i flors. A la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980), s’accentua encara més el caire místic i simbolista. Guanyadora de diversos premis literaris, fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Pòstumament es va publicar la seva novel·la inacabada La mort i la primavera, on l’autora reflecteix tot el seu univers mental, obra plena de símbols inconscients que posseeix una gran riquesa de llenguatge.