Don Quixot a Catalunya

(Un capítol de l'original àrab de la història sobre don Quixot, que falta a la famosíssima versió elaborada per Cervantes)

Autor: Joshua Al-Monmenci'
Traducció: Abel Montagut

Al cap d'uns dies de viatge en direcció a Barcelona, va arribar davant de l'ample i sinuós riu Ebre i l'havien de travessar, en una vila anomenada Flix, per mitjà d'una potona.

Abans d'embarcar-se, mentre s'esperaven al costat d'un muler, se'ls atansà el mestre de la pontona, el qual els saludà i els demanà dos sous. Don Quixot es va sorprendre i esguardar el seu escuder:

-Digues-me, Sanxo, has pogut entendre cap paraula d'açò que ens ha dit aqueix bon home? Perquè em sembla que estic encantat, i potser tu el podràs comprendre, perquè damunt teu no tenen poder els encanteris.

-Voto a Rus! -exclamà Sanxo-. Així l'entendré com fer-me turc. Vostra mercè que ha estudiat llengües i retòrica l'hauria de comprendre, perquè jo no tinc més estudis que aquells que em donà la ciència de guardar porcells i ànecs i guaitar les estrelles cada nit.

-Jo t'asseguro, Sanxo, que aqueixa deu ser una llengua nova o, almenys, desconeguda en el món -respongué don Quixot.

El pontoner, sentint-los parlar en castellà, llengua que dominava només mitjanament, fent-se càrrec que es tractava d'estrangers, va mostrar-los tres dits (ja que aquests era el preu en meravedís en comptes de la moneda catalana) i assenyalà la bossa de l'escuder, el qual li lliurà a contracor les monedes que exigia. Quan hi hagué prou passatgers es van poder embarcar i durant la travessia don Quixot va fer diversos comentaris i preguntes als companys de la pontona, sense, però, obtenir-ne cap resposta, llevat d'arronsaments d'espatlles i de ganyotes d'incomprensió, perquè ningú no sabia la seva llengua.

Un cop a l'altra riba, s'adreçà a l'escuder:

-Has de saber, Sanxo, que aqueix fet tan extraordinari, que no ens entén ningú, es deu sense dubte a un nou truc i artifici de l'envejós encantador que sempre em persegueix, perquè intenta evitar que realitzi una gran gesta en aqueix regne, procurant que no pugui assabentar-me de les fretures dels seus habitants. Però jo et certifico que res no impedirà de fer el meu servei per tot el món, ni encanteris ni enganys ni fraudulències.

Al cap de dues hores de calvalcar per un camí polsós, van arribar a prop d'un hostal i, com que l'estómac de Sanxo més que no pas el de don Quixot ja es trobava a punt de gana, van decidir d'aturar-s'hi. Al costat dret de la porta s'alçava un pi alt i frondós, sota el qual hi havia dos carros i unes quantes mules de portadors de blat. Van entrar sota la mirada sopresa dels presents i es van asseure en una taula buida del fons. Se'ls acostà l'hostaler, galtavermell, que els acollí amablement i els invità a dinar. Conjecturà que es tractava d'estrangers pel vestit poc usual de don Quixot i per la fesomia de Sanxo i per tant se'ls adreçà en una barreja d'espanyol i català que feia servir en aquestes ocasions. I malgrat les cares d'estranyesa de don Quixot i de Sanxo, va aconseguir d'entendre's prou bé com perquè els dugués dues perdius adobades, amb olives, pa del dia i vi negre. Mentrestant, els de les altres taules reien sorollosament sentint les paraules contrafetes de l'hostaler i veient les estranyeses dels nou-vinguts. Per la qual cosa don Quixot i Sanxo, tan bon punt van haver acabat de dinar, van pagar sense més cerimònies i van sortir.

Novament en camí, don Quixot digué:

-El maligne encantament que ens enronda es va diluint a poc a poc, amic meu, perquè abans, a la barcassa, cap paraula dels passatgers no era comprensible, però ara ja gairebé la meitat eren prou clares, malgrat que l'hostaler parlava la nostra llengua embarbussat i equivocant-se a cada passa. Per tant, estigues segur, Sanxo, que aviat s'esvairà per sempre tot aqueix encantament i els habitants d'aqueixa terra podran expressar-se de nou amb plena llibertat sense cap embull ni coacció.

-Si em permet vostra mercè -respongué Sanxo-, li he de dir que no crec que es tracti de cap encantament açò que no hàgim entès el pontoner o els altres acompanyants quan travessàvem el riu, sinó que, sense saber com ni com no, hem sortit d'Espanya i ens trobem en un país on es parla una llengua diferent, i sort que vostra mercè n'ha estudiat unes quantes, perquè altrament no hauríem pogut informar-nos de la via que havíem de seguir.

-Tu deus enganyar-te, Sanxo -l'interrompé don Quixot-. Perquè, digues-me, si no: en quina consideració pot cabre que hàgim sortit ni gens ni mica d'Espanya, sense haver navegat cap de les mars que la circumden o sense haver franquejat les muralles i neus dels Pirineus?

-No dic jo, nostramo -respongué Sanxo-, que hàgim navegat aqueixes mars que vostra mercè diu de forma natural, o passat els Pirineus caminant damunt les neus, sinó que, per algun mitjà desconegut, ja sigui volant a cavall per l'aire o navegant en un vaixell o barca encantada, hem anat a parar, poc més o menys, quatre o cinc mil llengües lluny, en una terra on es parla una llengua distinta de la nostra, de manera que no ens entenem.

-Prou es deixa entendre, Sanxo -respongué don Quixot, esguardant-lo travesser-, que no està gaire cursat en aventures cavalleresques, perquè si haguessis llegit ni que fos la meitat de les històries que he llegit jo, veuries clarament com els cavallers errants, per lluny que viatgin i es trobin amb gents de tots els regnes i nacions, sempre s'entenen amb aquells que volen i han d'afavorir. Doncs, per lògic discurs, sota pena que jo ni sia un bon cavaller errant, açò que en aquesta terra ens succeeix no pot ser degut a cap altre motiu sinó a un maligne encantament de l'envejós encantador que em persegueix. Més jo et certifico, Sanxo, que malgrat tot i a despit de qualsevol jafut i mal jan, no me n'he d'anar d'aqueixa terra sense haver alliberat els seus habitatns del jou que els impedeix de poder expressar-se en llur parla pròpia i natural.

-Prou veig -digú Sanxo-, que intentar de convèncer el qui no vol és com clavar la destral en llenya seca i que quan la vostra mercè s'entossudeix i fica la banya en un indret, no queda més solució que dir amén i a la bona de Déu.

Van continuar el camí entre turons i pinedes fins que van arribar a prop d'una vila, el campanar de la qual destacava entre les teulades vermelloses. A tan sols un quart d'hora del poblet van trobar un grup de nens que jugaven en una era, els quals, en adonar-se'n, els van mirar estranyats però aviat van determinar de seguir el cavall de don Quixot i l'ase de Sanxo, creient que es tractava de farsaires per a la festa major que aleshores s'esqueia. Un dels nois entonà i els altres corejaren una cançó de joc amb paraules escapçades, al final de la qual era costum d'estrafer esternuts sorollosament.

-Escolta, Sanxo -comentà don Quixot-, quines paraules més misterioses diuen i quins esternuts fan aqueixos vailets, en ple estiu i tots alhora. I açò no pot ser degut a cap altre motiu sinó en aquell encantament i, per tant, resta clar que no s'ha esvaït encara el malefici.

Aleshores Sanxo albirà un pou amb un abeurador arran del camí i decidiren d'aturar-s'hi per abeurar els animals, mentre la quitxalla, sense parar de cantar, van passar de llarg cap a la vila, on havien de tenir lloc aviat els balls i distraccions de la tarda.

Va descansar una mica i Sanxo prengué una col.lació. Al cap de poc estona, don Quixot cridà:

-Para oïda, Sanxo, que aquí hi ha novetat, al meu entendre. No sents el so d'innombrables timbals i els crits i l'aldarull d'exèrcits en batalla?

-Tota aqueixa bulla i aldarull, senyor de Quixot -responia l'escuder-, ve de la vila, on em sembla que celebren una festa, i no fóra mala idea d'acostar-nos-hi per veure si aconseguim de salvar-ne alguna volateria o pitança, perquè boca que bada no omple l'estómac.

-Allò que hem de salvar, Sanxo -replicà don Quixot-, són els habitants d'aqueix regne, car allí, enmig de la gent, apareix el gegant o gegants que sens dubte són els culpables de l'encantament que pateix la la gent d'aqueix páis, perquè molt sovint els gegants són alhora encantadors. I els crits i l'esvalot deuen ser de l'esgarrifança i esglai que causen entre ells. Però ara, per l'alt voler dels cels, ha arribat el moment de posar fi, terme i acabament en aqueixa tirania injusta i traïdora.

S'encaixava la celada. Demanà la llança a l'escuder i esperonà el cavall en direcció a l'esplanada on acabaven de començar les danses i entreteniments al voltant d'un parell de gegants de cartró que ballaven, amb els vestits inflats, al so de gralles i tambors. Es tractava de dos gegants de més de tres canes d'alçada, que representaven un rei i una reina: dues figures de fusta i cartró, buides per dintre, amb corona i vestidures fins al peus, dins les quals s'amagava un home que amb un enginy adequat i corretges les duia sobre els espatllers. Aquelles figures era molt apreciades com a símbol de la vila i constituïen un dels motius més populars de la festa.

Quan els vilatans van veure el genet inesperat que s'atansava tan de pressa, es va espantar tots i s'apartaven del camí. Els portadors dels gegants, que podien veure els encontorns a través d'un reixat de punt que hi havia a la faldilla, a corre-cuita sortien de sota les vestidures, capgardant-se'n, perquè el llancer corria dret contra ells, i deixaven les figures palplantades a bell mig de l'esplanada.

Don Quixot envestí contra la primera amb la llença al rest, l'aürtà damunt del pit i la tombava. El gegant queia sobre la geganta i tots dos anaren a parar a terra amb gran terrabastall i polseguera. Tot seguit descalvà, desveinà l'espasa i tallà el cap de la geganta. L'agafava per les rosses trenes i el mostrava a la gent que s'havia reagrupat. Als vilatans tot plegat no els feia gaire gràcia i van començar a agafar còdols, bastons i el que trobaven a l'abast i ho etzibaren contra el cavaller, que s'escudava amb la rodella i se'ls adreçava amb paraules inoïbles, enmig de la cridòria i les protestes, fins que a la fi va rebre un cop de pedra al front que el va fer caure a terra. Amb tot, per les paraules apaivagadores del capellà el van deixar estirat, cosa que no impedí que rebés un bon xec de puntades de peu a les costelles. Els vilatans s'endugueren les figures malmeses i, amb protestes encara, es van retirar a la plaça major.

Arribà l'escuder, que durant tota l'estona s'ho havia estat mirant des del darrera del pou, amb el seu ase, i ajudà don Quixot a muntar novament, malgrat la humiliació i les nombroses contusions. I tots dos sortiren de la vila.

Ja a una milla de distància van parar per descansar i don Quixot suspirava:

-De gent ben nascuda és agrair els beneficis que reben i un dels pecats més greus és la ingratitud. La ingratitud és filla de la supèrbia i la persona que és malagraïda amb aquells que li han fet bé dóna indici que també ho serà amb Déu, que tants de béns li ha fet i contínuament li fa. Tanmateix, Sanxo amic, estic convençut, que aquells vilatans tard o d'hora reconeixeran l'error comès quan m'han atacat irreflexivament i agrairan el favor que els acabo de fer foragitant l'encanteri maligne i la tirànica opressió que havien de patir.

Aleshores esguardà a la llunyania, on es dreçava una muntanya punxeguda, i don Quixot continuà:

-Aquest punt i moment és, sense dubte, el més apropiat per a proclamar i esbombar com n'és d'important que hi hagi cavallers errants en el món que redrecin els torts i desfacin els greuges, car tothom pot veure amb quina facilitat i prestesa acabo d'acomplir allò que havia promès, deslliurant aquesta terra d'aquells perversos encantadors i gegants que, contra tota raó i justícia, la tingueren tan de temps oprimida i subjugada. Per això dic que la llibertat és un dels dons més preciosos que els cels hagin donat als homes i afirmo també que per la llibertat cal arriscar la pròpia vida i, pel contrari, el captiveri és la pitjor desgràcia que pot venir damunt dels homes.

Les muntanyes del lluny s'emboirinaven mentre ells continuaven el camí.