Kálmán Kalocsay

L'hongarès Kálmán Kalocsay (1891-1976) és la figura cabdal de la literatura esperantista. Va escriure poesia pròpia en esperanto: Strechita Kordo (Corda tibada), 1931, és probablement l'obra principal de la literatura esperantista). Destaca sobretot, però, per les seves traduccions: La tragedio de l' homo (La tragèdia de l'home) de Madách, 1924/1965, obra fonamental de la literatura hongaresa; Infero (Infern) de Dante Alighieri, 1933, on aconsegueix mantenir la mètrica original, etc. Cal esmentar les seves traduccions de Baudelaire, Shakespeare, Heine i Petöfi. És també el primer autor eròtic: Sekretaj sonetoj (Sonets secrets), 1932, firmats sota el pseudònim Peter Peneter.

La seva obra, la revista literària Literatura mondo (Món literari), de la qual era redactor, i el seu llibre, amb Gaston Waringhien, La parnasa gvidlibro (Manual del Parnàs), 1932, han marcat el model de la poesia clàssica en esperanto.

Com a gramàtic, va ser el descobridor i fixador dels mecanismes de la generació de mots en esperanto, després dels treballs de René de Saussure (Lingvo stilo formo -Llengua estil forma-, 1931). Les seves contribucions, reflectides en l'imponent Plena gramatiko (Gramàtica completa), 1935/1980, amb Gaston Waringhien.

En els últims anys la seva obra lèxica (amb una important incorporació de neologismes llatinitzants, la majoria d'ells de la llengua planificada Ido, important escissió del moviment esperantista a començament de segle) i gramatical han estat qüestionats per aquells que opinen que l'esperanto reflecteix massa les llengües d'Europa occidental i proposen una tendència més universalista en l'evolució de la llengua.

Home

Has llençat el teu vestit pelat, has arrencat de la terra les teves mans
I brandant-les cap al cel t'has plantat ben dret i sobre el front altívol
T'has fet abocar el sol. Amb la màgia d'uns dits bellugadissos
Perquè et fossin esclaus has embruixat la pedra, la fusta, el metall, les aigües onejants,
Al llom dels vents salvatges has imposat el teu jou,
I per a un treball de pau se t'ha llogat de jornaler el foc indòmit.
La matèria inerta s'ha enarborat en màquines, ha giravoltat, galopat, mugit, ha escampat l'udol del teu poder damunt la terra,
Ha donat vida i mort, amb gegantins pulmons ha esbufegat pertot la teva glòria,
Mentre la teva veu enrogallada d'enamorat es tornava melodiosa damunt dels camps florits,
Ha començat a sonar la canya que cantava els batecs del teu cor les nits de lluna plena,
Dins la teva oïda hi havia sonores melodies, dintre els teus ulls: l'opulència del món que contemplaves, i un món a part al teu cervell,
Majestuós, il.limitat, com el mateix espai, tot gràvid d'astres.
Ets al capdamunt d'una torre que abasta fins al cel, Esguardes la teva obra i ple d'ufana esbombes el teu nom ufanós:
Home! Oh, com voldria encendre fogueres de goig al cim de les muntanyes,
A tocs de campana esventaria la teva lloança pels espais més allunyats,
Et duria a coll al miracle empomellat de la joia,
El teu admirador, adorador, cantaire extàtic, company disbauixat en festívola dansa sense fi
Jo seria, oh poble germà meu, benvolgut i estimat poble, oh malaurat i menyspreable
I maleït, odiat, mil vegades deplorat poble,
Vergonya meva nodrida amb sang de dins del cor: Home!
Ai de mi, que s'esquincen els mots de l'himne de lloança,
S'apaguen els focs de joia, el fum tallant fa plorar els ulls,
S'esbotzen les campanes,
Es marceixen les flors del goig: les seves tiges estan xopes de verí.
I què admiraríem? L'art de matar? Qui adoraríem?
Un àngel caigut? Què cantaríem? Planys i gemecs?
Què dansaríem? La dansa de la mort sobre les runes?
I per què cal continuar? Ja ho saps prou bé!
Els exemples feririen la boca que els digués.
Ai las, tot és inútil L'única solució és
Fugir de tu, refugiar-se
En els ulls fidels de les bestioles innocents,
En la verdor suau de les branques que s'estiren heroiques cel amunt
I en el tràgic mutisme de les pedres.

Traduït de l'esperanto per Abel Montagut

Homo (Original)

Vi for¼etis vian veston haran, la manojn forþiris de l' tero

Kaj svinginte ilin al æielo, vi ekstaris kaj sur la levitan frunton

Vi verþigis la sunon. Per forto magia de fingroj lertmovaj,
Je viaj sklavoj vi soræis þtonon, metalon, akvon ondantajn,

Sur la sovaøajn ventojn vi metis vian jugon,
Kaj por paca laboro sin dungis en vian servon la fajro senbrida.
Leviøis la inerta materio en maþinojn, turniøis, galopis, muøis, vian potencon hurlis tra la tero,

Dronis vivon kaj morton, spiregis vian gloron per pulmo giganta,
Dum via raùka amvoka voæo fandiøis en melodion sur la florantaj kampoj,
Eksonis la kano, kaj viajn korbatojn øi kantis en noktoj lunbrilaj,
En via orel': sonoraj melodioj, en via okul': la vidata pompo de l' mondo, kaj aparta mondo en via cerbo,

Majesta kaj senlima, kiel mem la Spaco, graveda je astroj.
Vi staras en supro de æielatinga turo,
Observas vian verkon kaj fiere krias fieran vian nomon:

Homo! Ho! Kiel mi bruligus øojofajrojn sur pintoj de montoj,
Per sonoriloj mi alarmus vian laùdon tra l' spacoj malproksimaj,

Mi portus vin surþultre al la bukedita miraklo de øojo,
via admiranto, adoranto, ekstaza kantisto, diboæa parulo en festa danco eterna
Mi estus, ho frata, ho kara kaj amata gento, ho kompatinda kaj malaminda
Kaj malbenata, abomenata, milfoje priplorata gento,
Korsange mutrata honto mia: Homo!
Ve, þiriøas la vortoj de la himno gloranta,
Estingiøas la øojofaroj, tranæe plorigas la fum' la okulojn,
La sonoriloj krevas,
Velkas øojfloroj: iliaj trunkoj estas trempitaj en venenon.

Kaj kion admiri? Arton de murdo? Kiun adori?
Falintan anøelon? Kion kanti? Veon kaj øemon?
Kion danci? Mortodancon sur ruinoj?
Kaj kial plu paroli? Vi scias ja!
Dolorus la ekzempleroj al la eldiranta buþo.
Ve, æio vana! La sola savo estas
Rifuøi de vi, rifuøi
al la fidelaj okuloj de la bestoj senkulpaj,
Al la milda verdo de branæoj sin streæantaj heroe al æielo

Kaj al la tragika muteco de l' þtonoj.