Stalin i els esperantistes

Ulrich Lins

Tothom sap que l'esperanto té el seu origen a l'imperi rus. Zamenhof (1) hi vivia, va estudiar entre altres llocs a Moscou, la seva primera gramàtica (1887) era en rus, i va tenir els seus primers adeptes entre habitants de l'imperi. La situació ètnica a Rússia, principalment la discriminació dels jueus, és essencialment el que va instigar Zamenhof a crear la seva llengua, que van estudiar amb entusiasme molts habitants no russos de l'imperi. Ja el 1905, quan l'esperanto ja s'havia estès per tot Europa, la Declaració sobre l'Esperantisme (2) reflectia una especial consideració envers Rússia: incloïa el suggeriment que l'esperanto "podria servir com a llengua pacificadora de les institucions públiques en aquells països on diverses nacions s'enfronten entre si a causa de la llengua".

Sota el règim dels tsars, els esperantistes de Rússia havien de lluitar constantment contra la suspicàcia de les autoritats, les dificultats de la censura, els excessos policials: aviat se'ls va culpar de ser aliats de l'escriptor rebel Lev Tolstoi o, fins i tot, de les perilloses forces del socialisme internacional. Probablement per això la majoria d'ells van veure en la caiguda del règim tsarista la possibilitat de poder finalment col.laborar amb el moviment esperantista. I, sens dubte, una part considerable es va esperançar especialment amb la Revolució d'Octubre, van trobar una proximitat ideològica entre l'antic crit "proletaris de tot el món, uniu-vos " i el desig de Zamenhof que amb l'esperanto s'unissin "homes amb homes ".

Després del 1921 el moviment esperantista realment floria a tota la Rússia soviètica. Desenes de milers de persones aprenien esperanto. Com que gairebé no hi havia possibilitat de comunicar-se oralment amb estrangers, els esperantistes soviètics va fer servir la llengua bàsicament per llegir i cartejar-se. Aquesta correspondència era molt important per la seva doble funció. Acontentava els individus, que d'aquesta manera utilitzaven una de les poques finestres cap a l'estranger, aprenien sobre les condicions de vida en altres països i s'emocionaven pel sentiment, experimentat concretament, de solidaritat a través de les fronteres. Al mateix temps, com que el Komintern feia propaganda de la correspondència entre treballadors de diferents països, els esperantistes se sentien en comunió amb la línia oficial, segons la qual la correspondència ajudava a apujar l'educació internacional de les masses soviètiques. Ells esperaven que aquesta llengua, que utilitzaven també per lliurar les informacions rebudes a la premsa, de mica en mica aniria ocupant un lloc plenament reconegut a la societat soviètica. Paral.lelament, entre els esperantistes no russos, per exemple a Ucraïna, l'esperanto devia la seva popularitat també al fet que recordava l'ideal d'una harmonia entre les ètnies. L'esperanto servia per subratllar l'advertència de Lenin que cap llengua, fins i tot el rus, no superés les altres i que no s'elevés al rang de llengua de l'estat.

A començament dels anys trenta, quan Stalin reforçava més i més el seu poder, la llibertat d'acció dels esperantistes es va començar a reduir. S'imposava l'eslògan de la "contrucció del socialisme en un sol país". Els esperantistes constataven que, sota les condicions de col.lectivització i industrialització, el somni de revolució mundial, en el qual basaven la seva acció, rebia menys èmfasi, i que també els principis de Lenin d'igualtat entre les nacions no eren observats a la pràtica. Un gran cop per a ells va ser l'escissió a Sennacieca Asocio Tutmonda, l'organització internacional dels treballadors esperantistes.

Sense poder ja llegir la seva estimada revista setmanal Sennaciulo, els esperantistes soviètics tractaven amb indiferència la nova Internacional Proletària Esperantista (estalinista). També es va paralitzar per un temps la teorització vivíssima sobre el paper de l'esperanto en el procés de formació de la llengua mundial en la futura societat comunista. Molts fins i tot van deixar de cartejar-se perquè els grups esperantistes van introduir, sota pressió de les autoritats, l'anomenada "correspondència col.lectiva", que a la pràctica equivalia a un control de les cartes que sortien i a la censura de les que arribaven. Però no s'atacaven públicament els esperantistes com si fossin individus generalment poc dignes de confiança, com a elements antisoviètics. Les limitacions es multiplicaven, però això ho sofrien tots els ciutadans soviètics. Als esperantistes, els quedava la possibilitat d'organitzar-se, de cercar nous adeptes, també -amb compte- de continuar cartejant-se. No perdien l'esperança.

Les persecucions els van fulminar com un llamp. A la Gran Purga de 1937-38 va morir el moviment esperantista soviètic. L'onada d'arrestos va fer desaparèixer primer els dirigents i després milers de membres corrents. Les causes, les coneixerien només en arribar a la presó, quan hi escoltaven acusacions estereotipades: "Vostè és membre d'una organització internacional d'espionatge". Què vol dir això? En essència, es tractava que l'intercanvi de cartes ja no era conforme als interessos de la Unió Soviètica sota Stalin i que l'esperanto servia com una eina massa eficaç en la correspondència del soviètics amb l'estranger, fent arribar informacions d'occident que convidaven a establir unes comparacions gens favorables al règim soviètic, i donant a conèixer dades de la vida diària a la Unió Soviètica que la propaganda oficial volia amagar a qualsevol preu. L'esperanto representava els aspectes espontanis de l'internacionalisme, l'intent individual de concretar la utopia revolucionària. Fins i tot si l'extensió de l'ús en aquest sentit de l'esperanto era relativament modesta, això ja era prou com per titllar-lo de perillós.

Drezen i altres dirigents van ser afusellats, la resta van ser deportats a camps de concentració, on pocs van sobreviure el treball feixuc, el fred gelat, el patiment del cos i de l'esperit. Enlloc els esperantistes han estat -pel fet de ser esperantistes!- tan perseguits.

Sobre la persecució de l'esperanto sota Stalin durant molt temps regnaven el desconeixement i els tabús. El 1976 un esperantista comunista britànic, encès d'ira amb raó, va demanar que finalment es desemmascarés la veritat històrica. Si les victimes esperantistes d'Stalin "haguessin viscut tot just quatre anys per morir sota les bales nazis, els seus noms i contribucions es presentarien ara amb orgull a les desenes de milers de joves esperantistes de la Unió Soviètica i dels altres països socialistes ", escrivia. " La justícia per a ells i per al seu i al nostre afer comú obliga a no oblidar-los, com si fossin gossos anònims morts en un accident de circulació".

Aquesta petició no va tenir ressò a la Unió Soviètica fins fa un any o dos. Ja manava Gorbatxov, quan (a occident) estava en composició el llibre La danøera lingvo. Només a mitjan 1988, tot just quan va aperèixer el llibre, a la Unió Soviètica va cessar el silenciament de la terrible fi que Stalin va reservar als esperantistes. El 20 d'agost del 1988 Komsomolskaja Pravda informava que a la ciutat de Kazan un carrer anomenat Jdànov, col.laborador d'Stalin, va rebre el seu nom anterior: carrer de l'esperanto. I el diari en aquesta ocasió demanava davant dels seus milions de lectors que s'iniciessin -a la Unió Soviètica mateixa- investigacions sobre la persecució dels esperantistes a l'època d'Stalin.

Notes

(1)Autor de la primera gramàtica de l'esperanto (1887), d'ètnia jueva i parla russa

(2)Definició oficial de l'esperantisme, que s'aprovà en el primer Congrés Universal (1905)