Morfologia

L'estructura tipològica més coneguda d'una llengua és la morfològica. Es distingeixen tres tipus: les que cada paraula és pràcticament un element individual i invariable (llengües aïllants), les que les paraules estan formades per elements sempre iguals que indiquen significat (morfemes lèxics) o funció (morfemes gramaticals) i cada nova funció o significat necessita d'un nou element (llengües aglutinants), i les que les paraules estan formades de manera semblant però els elements poden no ser sempre iguals i un sol element pot representar alhora dos o més funcions (llengües flexives).

El català, per exemple, és una llengua majoritàriament flexiva. La paraula vinc la relacionem amb el verb venir. Ara bé, la primera part de les dues paraules ven- i vin- no és igual encara que signifiquen el mateix (acció de traslladar-se cap a aquí) i l'última part de vinc, -c, significa alhora: primera persona, singular, indicatiu i present.

L'esperanto és majoritàriament aglutinant. Cada morfema té un sol significat i és invariable. Això és comú en altres llengües, com el zulú, tal com podem observar en el quadre 2.

Cada canvi que experimenta la forma d'una paraula en la declinació o la conjugació l'anomenem flexió. L'esperanto també té flexions. Per exemple afegim una -j als noms per indicar el plural, o una -n per indicar el complement directe, o -as, -is, -os per indicar el present, passat i futur dels verbs en indicatiu.

Algunes llengües com el rus, el llatí o el grec clàssic tenen complicats sistemes de flexió. La flexió és típica de les llengües aglutinants i flexives.

En moltes llengues flexives podem trobar molts models diferents de flexió (paradigmes). Un cas ben conegut són les diferents conjugacions verbals de les llengües llatines. Altres exemples encara més nombrosos són les declinacions grega o russa.

Una altra característica de les llengues aglutinants i, sobretot, de les flexives és que un morfema gramatical pot trobar-se en dues o més paraules que estiguin relacionades dins la frase (concordància). En esperanto hi ha concordància entre l'adjectiu i el nom: bona knabo-bonaj knaboj, però no entre el verb i el pronom personal: mi skribas-vi skribas-li skribas.

Les llengües aïllants, en canvi, no presenten flexió. Els noms no tenen singular o plural, ni els verbs present o passat. Tot això ho mostren amb altres recursos que normalment tenen a veure amb la combinació i l'ordre de les paraules (recursos sintàctics).

Una llengua pot fer servir recursos tant aïllants com aglutinants o flexius, però normalment un d'aquests tipus sovintejarà més que els altres. Diem que la llengua és aïllant, aglutinant o flexiva segons el recurs més freqüent. L'esperanto, segons tot el que hem dit podem dir que: és molt aglutinant, no té al.lomorfs i només un paradigma de declinació dels noms i un de conjugació dels verbs.