Introducció | Fonètica | Morfologia | Sintaxi | Lèxic i semàntica

Lèxic i semàntica

El lèxic és el vocabulari d'una llengua des del punt de vista del significat i de l'ús. La semàntica és l'estudi del significat de les paraules.

La manera més acostumada de presentar els pronoms personals és segons tres persones: qui parla (primera persona), qui escolta (segona persona) i de qui es parla (tercera persona). Sovint aquestes persones tenen singular i plural. Algunes llengües diferencien dos tipus de nosaltres: nosaltres i tu o bé nosaltres sense tu. D'altres diferencien els gèneres a la segona persona: tu(masculí)/tu(femení) o "vosotros/vosotras". L'esperanto diferencia tres gèneres a la tercera del singular: masculí, femení i neutre (Quadre 3).

Quan dues paraules diferents tenen el mateix significat diem que són sinònims, encara que sovint expressen matissos diferents. En esperanto no hi ha veritables sinònims

Quan la mateixa paraula té diferents significats parlem de polisèmia o d'homonímia (la diferència entre ells és difícil de precissar). La polisèmia i l'homonímia són normals i freqüents en la majoria de les llengües del món. Entre altres coses permeten els jocs de paraules, fàcils de fer en esperanto.

Un fet força desconegut és que no totes les llengües segmenten de la mateixa manera l'espectre dels colors: físicament parlem d'una gradació continuada, però cada llengua posa les fronteres entre un color i un altre a llocs diferents (Quadre 4). Hi ha llengües que només distingeixen clar i fosc, d'altres una infinitat de tonalitats diferents.

Tampoc les relacions de parentiu es classifiquen igual en totes les llengües. Al català avi i àvia corresponen respectivament dues paraules en suec (pare del pare, pare de la mare, etc.). O als catalans oncle i tia corresponen tres paraules en búlgar (Quadre 5).

Tot això ens fa veure que la llengua, lluny de ser només un instrument de comunicació, és també un factor molt important en la classificació, l'ordenació i la comprensió del món.

També en tot el que hem estudiat veiem que l'esperanto participa de les característiques més universals del llenguatge.