Associació Catalana d'Esperanto


Articles

Inici > Publicacions > Articles > De la medalla Klara Silbernik a la Reina dels Jocs Florals Internacionals

De la medalla Klara Silbernik a la Reina dels Jocs Florals Internacionals

Els meus primers 8 anys esperantistes

  • Categoria: 
Comparteix

per Joan Inglada Roig

En ocasió del traspàs del poeta Gabriel Mora i Arana el 24 del proppassat novembre 2014, em vaig sentir empés a descriure alguns detalls dels meus primers anys en el nostre moviment, o sigui, des de l’inici fins a la presidència de l’Associació Catalana d’Esperanto (ACE) el 1986, època en la que m’hi vaig relacionar més.

Vaig iniciar-me en el Grup d’Esperanto de Vilanova i la Geltrú, el 1978 per causa de que en les meves activitats sociopolítiques vaig conèixer l’actual tresorer de l’ACE, Sebastià Ribes, que em va fer conèixer l’Esperanto.

Catalunya, sotmesa al poder espanyol des de 1714 i de llavors constantment cercant com poder viure amb normalitat la pròpia cultura i llengua, va trobar en la recent democràcia espanyola, després de la dictadura de Franco, l’oportunitat de recuperar els drets nacionals. El maig francès de feia deu anys va enrolar també els catalans a l’ecologisme, el feminisme, l’anti-autoritarisme, etc.

Podria esmentar moltes persones que em van influir, em van ajudar, van col·laborar, etc. en la meva activitat esperantista d’aquell període però no cerco la vastitud sinó l’essència, així que només parlaré d’aquells que més em van influir en aquella època prou frenètica [1], a la que vaig dedicar gairebé tot el meu temps de lleure, cursos diaris a diverses entitats, organització de l’aplec català d’esperanto, organització d’exposicions anualment, traducció d’un espectacle de titelles del grup L’Estaquirot [2] i participació en el festival internacional [3], teatre en esperanto, junta de l’ACE, organització de l’IKEF [4], etc.

En Sebastià em convidà a la diada Zamenhof a Sabadell. Allí vaig conèixer Llibert Puig, que era l’ànima, el motor, del moviment esperantista català. El 1979 vaig assistir per primer cop a l’aplec esperantista català a Rubí. A l’aplec s’adjudicava el premi-medalla “Klara Silbernik”, instituït el 1975, Any Internacional de la Dona, pel fundador del Museu d’Esperanto de Subirats [5], Lluís Maria Hernández Yzal amb la col·laboració del Centre d’Esperanto de Sabadell, amb l’objectiu de premiar l’esposa de l’esperantista que amb més abnegació ha ajudat el seu marit en la seva activitat per l’Esperanto, igual com va fer l’esposa de Zamenhof. Hernández sempre ens havia ajudat, a mi i al nostre grup, pel que fa a documentació i llibres que tenia al museu i fins i tot econòmicament quan organitzàvem esdeveniments.

També va assistir a aquell aplec de Rubí l’activista Anne Amblès, la qual, segons la revista Sekso kaj Egaleco-3 [6] (sexe i igualtat) seia amb els joves catalans als que no els agradava aquell premi discriminatori perquè significa una posició inferior per a la dona. No van expressar el seu desacord durant l’adjudicació per tal de no causar cap escàndol ja que es feia durant el dinar de germanor en un ambient alegre. Després, Òscar Puig, redactor de “Sabadell Esperantista”, li demanà que escrivís un article sobre l’aplec per a la revista sabadellenca. Ella va acceptar i va criticar el premi. Això originà un debat furiós entre renovadors i conservadors i des de llavors aquell premi no s’atorgà als aplecs o congressos catalans malgrat que en el HEF [7] -Bulteno 239 [8] de maig-juny 1980 s’anuncià l’adjudicació en l’aplec català d’aquell any a Vilanova i la Geltrú.

Per altra banda, durant 1979 i 1980, Llibert Puig va convocar reunions a Sabadell i a Barcelona amb l’objectiu de recuperar la Federació Catalana d’Esperantistes (FCE), prohibida pel recent desaparegut règim dictatorial [9] de quaranta anys. Les reunions no eren fàcils ja que hom sap que el món de l’esperanto és un microcosmos de la humanitat i s’hi troben persones de totes les ideologies, així que en el cas nostre també aquelles contràries a la recuperació de la FCE. Contínuament en successives reunions aquells contraris reintroduïen temes ja resolts anteriorment amb l’objectiu de frenar el procés.

En el HEF-Bulteno 242 [10], de nov-dec 1980, s’esmenta que en el 22è Aplec Catala d’Esperanto a Vilanova i la Geltrú s’informà sobre la reunió a Sabadell en la que es va fundar, no oficialment, l’ACE [11] (l’organització continuadora de la FCE) amb una junta provisional presidida pel capellà Manuel Casanoves [12], primer president català i espanyol d’Amnistia Internacional.

En el mateix butlletí, la Comissió de la Federació Espanyola d’Esperanto (FEE) per a l’adjudicació del “Premi Klara Silbernik”, anuncia el lliurament de la medalla en ocasió del Congrés Espanyol d’Esperanto.

El concurs literari català dels Jocs Florals [13] (JF) va ser introduït a la literatura de l’Esperanto en ocasió del 5è Congrés Internacional d’Esperanto a Barcelona (1909) i des de 1911 organitzat per la Federació Catalana d’Esperantistes amb el nom de Jocs Florals Internacionals (JFI). La Guerra Civil (1936-1939) va interrompre els JF catalans; el 1978 van celebrar-se altra vegada a Barcelona. El 1981 l’ajuntament barceloní va fer modificacions per revitalitzar els JF principalment amb un augment considerable de l’assignació econòmica a part de la modernització de l’organització i eliminant l’elecció de l’arcaica i anacrònica Reina dels JF [14].

L’Associació Catalana d’Esperanto va rellançar el concurs dels JFI el 1978 en ocasió de l’Aplec Esperantista Català anual i posteriorment Congrés Català d’Esperanto. El setembre de 1982 l’ACE va ser enregistrada a la Generalitat i jo vaig ser elegit membre de la junta. El vicepresident era Ricard S. Güell [15], persona provinent de la classe treballadora pobre, començà a estudiar teatre i esperanto en centres culturals obrers i va fer d’actor i director d’escena i va escriure teatre, poesia i prosa, en català i en esperanto i fins i tot va traduir de diverses llengües al català i a l’esperanto. A part de l’esperanto, també va estudiar de forma autodidàctica les llengües que coneixia -francès, rus, anglès. Durant el règim republicà es revifà l’esperanto i esperantistes molt responsables conscients de classe van fundar la Unió Proletària Esperantista dels Països Ibero-Americans, on en Güell organitzava la secció de propaganda. Parlava poc de les seves accions polítiques. Durant la guerra va actuar d’amagat, en secret, fins i tot continuà així durant l’època dictatorial, quan es va situar a favor de la independència dels Països Catalans. El seu primer cognom era Salvadiego que esdevingué S. per causa de la seva acció política. El seu secretisme junt amb el seu caràcter estricte dificultaven les seves relacions. Heterodox i polèmic, tan quan va ser de la junta de l’ACE com després. Des del 2002 no va pertànyer a cap grup esperantista i em va escriure una carta en la que deia que ell “només pertanyia a aquell moviment esperantista que no tingui cap concepte personal erroni sobre els objectius de l’esperanto”. El seu lema és: “Qui parla, s’equivoca, qui escriu, s’equivoca, qui no fa res, s’equivoca encara més

En els JFI de 1982, a Reus, es va adjudicar la Flor Natural a Giorgio Silfer [16], que també va fer el discurs de la celebració.

Des de llavors, Giorgio Silfer, president de la Cooperativa Literatura Foiro (fira literària), molt sovint visitava l’ACE; va fer conferències sobre diversos temes a Sabadell, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, etc. Va organitzar la Conferència Mediterrània d’Esperantologia [17], en col·laboració amb l’ACE, a Vilafranca del Penedès el 1983, en honor al 20è aniversari del Museu d’Esperanto de Subirats [18].

Va tornar a guanyar la Flor Natural el 1984 a Olot. També va organitzar un grup de treball “Estratègies de la comunitat esperantista per al segon segle”, el maig de 1985 a l’Associació d’Amics de la Unesco de Barcelona. En Silfer junt amb Jouko Lindstedt i Amri Wandel [19] són els principals autors del Manifest de Rauma [20], subscrit per 85 persones, presentat en el 36è Congrés Internacional de Joves Esperantistes (25/7 – 1/8) a Finlàndia.

El 17 de novembre de 1984, Ricard S. Güell dimiteix i a l’Assemblea General de l’ACE, el 10 de març de 1985 aclareix que va dimitir perquè segons la seva opinió la Junta directiva presenta una imatge pública no prou progressista. Una de les qüestions que ell demanà va ser la supressió de la Reina dels JFI. En l’Assemblea General va ser elegit vicepresident Joan Ramon Guiñón.

Güell pertanyia a aquells lluitadors antifeixistes que trobaven tots els fronts -en aquest cas l’ACE- adients per a treballar per a la construcció de la democràcia i li feia por que el mateix que va passar en la construcció de la democràcia espanyola succeís en la construcció de l’ACE. Veia amb claredat que la incipient democràcia espanyola era falsa.

Poc tems després de l’Assemblea em va escriure una carta on deia:

"Fa temps que m’estic plantejant l’esperantisme des del meu punt de vista i francament el panorama no em resulta abellidor, com no és abellidor tampoc el panorama social en el qual vivim. Tret d’alguns matisos positius, la realitat és de que el franquisme perdura, perdura el sistema i els conceptes de «Patria Unida, Rey, Militarismo, Policía e Iglesia» ens esclafen amb el consens de les forces polítiques de tot color que en general s’han sotmès a aqueixes constants eternes de feudal-capitalisme. Malgrat certes disposicions legals sobre el paper, al carrer, a l’escola a la vida pública, als mitjans de comunicació estem en clara inferioritat a casa nostra en front del colonialisme lingüístic i social i s’accepta l’atur forçós per a salvar el sistema d’explotació de l’home per l’home. Sí, sí! Existeixen unes minories arriscades i sacrificades a les quals traïm amb la nostra consensuïtat" (suposo que volia dir: consens o conformitat).

Com es pot constatar els seus objectius eren tan socials com nacionals.

"Jo em vaig fer esperantista des del punt de vista proletari i em ve molt costa amunt claudicar ara quan en temps del franquisme no vaig fer-ho."

En Güell no podia sofrir els esperantistes que consideraven que l’ACE havia de pertànyer a la FEE (Federació Espanyola d’Esperanto) i tampoc li agradaven els esperantistes catalans, que per por, els feien concessions. A més detestava la religiositat pública.

"... Si em volgués arrossegar per certs llocs encara avui potser hi tindria cabuda, més no fa pel meu tarannà, i això també em passa amb l’Esperanto «Nacional Español».

Estic d’acord amb els estatus de KEA; no estic d’acord amb la tendència, a part de la catalanista, que se li imprimeix ... S’ha d’acabar amb el confusionisme que és la plaga que patim actualment en tots els terrenys. ... "

Aspirava a una associació d’esperanto com a eina transformadora de la realitat i es mostrava crític amb els inactius.

"En molts esperantistes antics ... la mentalitat continua essent la mateixa d’esperanto hobby humanista en abstracte; però acceptant la injustícia de la societat en la qual vivim i abonant-la; els salva potser un catalanisme molt peculiar, còmode i gens exposat. ...

Crec que cal reflexionar profundament sobre tot això cercant els per què i solucions..."

Algunes de les coses que deia, avui són encara vigents, tanmateix va patir molt ja que va ser força incomprès.

A la nostra revista Kataluna Esperantisto (KE) número 243 de setembre 1985 aparegué un article del secretari del Consistori dels JFI, el gran poeta multi-premiat tan en esperanto com en català, Gabriel Mora i Arana [21], titulat “Per què la Reina dels Jocs Florals?” on la defensa pomposament i critica la seva desaparició en els JF de Barcelona, “... una mena de sectarisme polític ha pogut més que la raó mateixa.” I després argumenta que “Nosaltres [22], esperantistes ... pretenem ésser persones progressistes segons les idees personals pròpies i conviccions naturals. Nosaltres procurem respectar i avaluar altament la dona com a persona amb els mateixos drets que l’home ... nosaltres refusem tot dogmatisme ... contranatural, puig que la mateixa natura crea homes i dones, i fa que un home pot procrear i no parir i una dona pot parir i no procrear, igual com un home sexualment estima com un home i una dona sexualment estima com una dona. ... A més, tothom sap que una esposa és una dona i que un marit és un home. Així doncs el joc no és veritablement admirable en mig d’un món materialista i desnaturalitzat? Estic convençut que pel fet que una veritable dona real, a qui reconeixem tot el dret social, i el dret d’igualtat amb cada home, durant només una hora a l’any presideixi representativament el nostre festival de jocs florals, ella, ni amb vergonya, ni inconscientment, no es sotmet a la manipulació masclista. Em sembla que la seva lúdica regència és un signe evident que l’esperantisme del nostre país és capaç també d’adoptar un tarannà tradicional, però acceptant al mateix temps els valors més actuals de les nostres lleis cada dia més progressistes de la societat i de les escoles o tendències literàries en contra d’aquells que podrien pretendre imposar les seves personals idees radicals, de grat o per força, als altres, vantant-se només subjectivament, d’un absolut progressisme incontrastable.

Güell era una persona activa i molt creativa. Durant la seva vicepresidència va influir molt la meva manera d’entendre l’esperanto i d’actuar en el seu món a més d’activar-me i activar el nostre grup d’esperanto. Se sentia vilanoví [23] ja que de la meva ciutat prové la seva família. Va organitzar un grup de teatre esperantista el 1983 en el que fins i tot hi vaig actuar. Va ser l’instigador d’aquelles IKEF [24] (Setmana de vacances internacional esperantista catalana), el 1984 i 1985.

El 15 de novembre de 1985, Ricard S. Güell m’envià una còpia d’un document enviat a l’ACE, intitulat “Resposta concisa al «Per què la reina dels jocs florals»” on diu: “Lamento que l’autor de l’esmentat article no va respondre a les meves opinions crítiques durant l’assemblea de l’ACE i que posteriorment de manera gens elegant va fer servir la nostra revista per a emfasitzar «tradicions» i atacar fent esquinços els «radicals». -Històricament, el radicalisme es mostra adient com a eina evolutiva per a les societats de totes les èpoques.

Fins al cap de set mesos a la KE número 245 de juny 1986 no va aparèixer l’article d’en Güell, però sense l’anterior paràgraf introductori. Els responsables de la redacció eren Guiñón, Mora i Puig. L’article constava de diverses explicacions sobre tradicions ja desaparegudes com el “dret de cuixa” feudal, el casament de monjos d’alt rang en alguns temps, el casament de les filles decidit pels pares, el deure dels enamorats de demanar permís als pares, la representació de “Don Juan Tenorio” el dia de difunts, el modern “dia del pare”, “matar jueus” el dissabte sant o la “forma de mitja taronja de la terra sobre la que regeixen set cels” que li van ensenyar a escola el 1921. Afegeix una llista de radicals històrics “als que la humanitat deu la seva evolució”, dóna exemples d’intolerància històrica com ara la “cacera de bruixes i bruixots”, la “persecució de científics” i acaba l’article així: “També hi ha intolerància i conservadorisme en aquell que vol deixar el seu càrrec en els jocs florals si s’aprova anul·lar l’elecció de la reina floral. Per què no elegir un rei si ell és monàrquic? És que la reina s’elegeix pels seus coneixements lingüístics o perquè ha tingut èxit com a poetessa? O perquè és bella o filla d’un alt dignatari o simplement perquè és una dona que accepta el punt de vista patriarcal d’una posició conservadora? És que és un pecat canviar tradicions? En els actuals Jocs florals catalans, imitats per l’esperantisme, ja no s’elegeix la reina malgrat l’estat espanyol vivifica la monarquia.

Revolució astronòmica. Revolució industrial. Revolució social. -El món no evoluciona sense revolucions.

El 2 de mars de 1986 vaig ser elegit president de l’ACE, proposat pel Llibert Puig. Per estatuts, el president de l’ACE esdevé president del Consistori dels JF, per això a finals d’abril vaig convocar el Consistori a una reunió el 24 de maig. El tercer punt de l’ordre del dia era: “Proposta d’evolució del reglament”.

Mora i Arana no hi va poder assistir per causa d’una intervenció quirúrgica i Silfer per causa dels costos del viatge.

Segons l’acta de la reunió “Es constata la necessitat de canviar el Reglament del Consistori per a, per una banda, ajustar-lo a l’actuació més confortable del Consistori i, per altra banda, evolucionar-lo fins a l’actual concepte dels concursos literaris. Principalment, es creia necessari... modificar el Reglament d’acord amb alguns aspectes dels Jocs Florals de Barcelona (eliminació de la reina, premis en metàl·lic, etc.)

S’acordà proposar als senyors Ricard S. Güell i Abel Montagut formar al Consistori.”

Silfer, en una carta que em va enviar el 2 de juny de 1986, amb còpia a Mora i Arana, es manifestava contrari a l’eliminació de la reina i afirmava que “La primera qüestió tècnica important de tot concurs literari és la propaganda... LF per la seva banda publicarà de bon grat un anunci, de franc, com a contribució... les obres premiades apareixeran en primícia no només a la «Kataluna Esperantisto» (lamentablement a penes coneguda fora de Catalunya) sinó també a «Literatura Foiro». LF-koop (cooperativa fira literària) podria tenir cura, a través de la seva secció de llibres, també de l’edició d’un volum especial, amb els poemes més bells dels JFI, des de 1909 fins 1987: la col·lecció la podria fer Gabriel Mora i Arana, jo mateix de bon grat prepararia el pròleg, si ningú més no ho fes. Finalment, si la secció de concursos de LF-koop s’hi interessés, possiblement trobarà un forma d’ajuda, fins i tot financera: naturalment els JFI han de romandre iniciativa de l’ACE sota la responsabilitat del seu Consistori, però si el reglament esmentés LF (per a l’aparició en primícia, cosa que ja succeeix) i si l’ACE mateix ho desitgés, podríem estudiar alguna forma de col·laboració.

El 12 de juliol de 1986 vaig rebre una carta de Mora i Arana, en la que en relació a la proposta d’eliminar la reina, opinava que: “la paraula «Consistori» [25] significa, simplement el següent: «Grup de persones encarregades de ’conservar’ una cosa bona i digna [26] per a que no s’espatlli o es perdi». Llavors, com em puc sentir bé amb un «consistori» disposat a deixar perdre una cosa tradicionalment bona i digna?

Llegint que, en nom del Consistori, s’ha invitat el senyor R. Salvadiego Güell a fer-se «conservador» (!), puc ja gairebé certament suposar sobre les immediates intencions d’aquell (anti)-«Consistori». (El senyor Güell, com vostè sap, en el seu dia vicepresident de l’ACE, deixà el càrrec pel fet que «la junta de l’ACE era massa conservadora’». I tot seguit, radicalment va taxar com a prova de no-progressisme més o menys masclista, el fet d’elegir i entronitzar una dona com a Reina dels Poetes). Els JF, en si mateixos, són una tradició – digna tradició, i nosaltres [27] ja sabem com R. S. Güell taxa indistintament una tradició.

El redactor en cap de la KE, llavors, al final d’aquella reunió assembleària m’invità a escriure per ésser publicat un article de rèplica contra aquella «tesi» desfavorable a la proclamació de la reina. Suposo que vostè coneix a bastament el ferotge escrit de contrarèplica posterior de Salvadiego Güell. Per causa d’aquests fets, doncs, em sorprèn que se l’invités a fer-se «mantenidor». Mantenidor de què? Per què i com s’arribà a aquesta idea? ...

Vostè, senyor Inglada, ja sap que Giogio Silfer m’envià còpia de la carta (185/606) enviada a vostè. El tercer paràgraf és, segons la meva opinió, força ple de significat.

El 20 de juliol de 1986, vaig enviar una postal a cada mantenidor assabentant-los del refús del senyor Güell a fer-se mantenidor.

El 25 de juliol de 1986, Mora i Arana em va escriure: “Sobre la meva molt llarga carta anterior només li volia mostrar, obertament, el meu punt de vista personal (tothom té dret a tenir el seu) i volia defensar quelcom digne que, almenys crec, no atempta contra els valors humans. Qui no reconeix que tota tradició, només essencialment bona, és molt favorable al perfeccionament de la conducta humana i social? (Qui pot defensar, i com, i per quina causa, que tota tradició és, indistintament, un perjudici que cal eradicar?)

L’11 d’octubre de 1986, Guiñón, com a secretari provisional del Consistori, va enviar un document als seus membres amb una llista de suggeriments i propostes en relació al reglament. Jo sol vaig romandre en la proposta d’eliminar la reina en contra de quatre mantenidors (Carbonell, Guiñon, Mora, Silfer) que proposaven continuar amb l’elecció. I també vaig quedar sol en la proposta d’alliberar el president de l’ACE de la presidència obligatòria del Consistori, amb l’oposició d’en Guiñón.

El 23 d’octubre de 1986 vaig rebre l’última carta d’en Mora i Arana en la que em deia que no podria assistir a la reunió del Consistori i que assistiria a la celebració dels Jocs Florals per última vegada com a secretari.

Tot això que acabo d’explicar va ser molt estressant per a mi. No recordo gairebé res del congrés d’aquell any a Lleida, a part de que vaig decidir no assistir a la celebració dels JF que havia de presidir. Tanmateix vaig assistir a la cloenda del congrés que vaig proclamar no des de la taula presidencial sinó a terra entre ella i el públic.

Des de llavors vaig agafar una excedència esperantista que va durar uns 10 anys. El 1987, aquells que van estar en contra de les meves propostes van passar a dirigir l’ACE i el Consistori dels JFI; l’elecció de la Reina ja no apareix més al KE, tanmateix una poetessa, Krys Ungar, premiada en dos anys consecutius, 1989-90, va elegir un Rei. El Consistori tingué de president Gabriel Mora i Arana, el secretari va ser Joan Ramon Guiñón i Roset i el president de l’ACE fou Jordi Carbonell i Pinyol, i hi van haver canvis interessants en els estatuts de l’ACE: La Cooperativa Fira Literària esdevingué receptora estatutària dels bens de l’ACE en cas de dissolució (espero que en els actuals estatuts això ja no hi sigui).

Des de la passada Diada de l’Esperanto, en la que em vaig assabentar del traspàs d’en Mora i Arana que em pregunto: Com es valorarà el meu rol de president de l’ACE el 1986? La resposta esdevé una pregunta: És que això té cap importància? Allò realment important és que l’ACE existeix gràcies a aquells que van treballar per a la seva existència en la difícil època de la dictadura, seguint per la seva evolució després de la seva creació i que la seva història és molt important dins del moviment. Per fortuna hem tingut, tenim i tindrem, espero, bons esperantistes que han realitzat, realitzen i realitzaran projectes molt interessants. L’ACE produeix bons fruits i els nostres pioners [28] estarien orgullosos com nosaltres n’estem d’ells.

Guardo un bon record d’aquells homes amb qui vaig compartir les juntes de l’ACE i del Consistori dels JF i aprecio les seves opinions expressades amb convicció, amb sinceritat i amb generositat, tan les favorables com les contràries i fins i tot les abstencions ja que això enriqueix la nostra diversitat de pensament i veritablement afavoreix l’interès general i és important per al respecte a les persones, per la voluntat de servir a la comunitat i porta al seu desenvolupament col·lectiu.

I em queden bons records sobre les JCE (Joves Catalans Esperantistes). Quan vaig ser elegit president de l’ACE, presidia les JCE l’Hèctor Alòs que em va entrevistar l’abril de 1986 per a “Kata-Luno” la revista de les JCE; en ella es pot llegir els meus objectius sobre els canvis: “Espero que s’esdevinguin bastants canvis durant la meva presidència.” i la influència del Manifest de Rauma “... la nostra crisi d’identitat ens entrebanca molt.” Sobre la primera resposta he de reconèixer que em vaig equivocar ja que els canvis van venir després de la meva presidència i sobre la segona es pot dir que “qui estigui sense culpa que llenci la primera pedra”

El passat 3 de gener d’enguany em vaig trobar a Sabadell amb l’Anne Amblès i alguns joves catalans d’aquells temps de l’aplec de Rubí. Jo portava el butlletí sabadellenc en el que van aparèixer les primeres reaccions a l’article de l’Anne, que va rellegir i va comentar: “tenien raó en alguna cosa del que van escriure”.

PS: Entre els meus últims objectes de reflexió hi ha aquells dels premis: Hi ha moltes persones anònimes que treballen molt intensament i durant molt de temps per a la humanitat i mai són reconeguts. En conseqüència, em sembla injust que només alguns reben els honors. És necessari ésser premiat? S’ha de col·laborar perquè és necessari, correcte i just, no perquè es percebrà un premi, oi?

-------------------

 1 Llegiu els tres primers paràgrafs dels últims sis a http://esperanto.cat/vilanova/vng.html

 2 http://www.estaquirot.com/ca/festivals.php

 3 http://www.pif.hr/en/

 4 http://www.ipernity.com/doc/joaningladaroig/@/page:4:18

 5 https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_d%27Esperanto_de_Subirats

 6 http://www.gazetoteko.com/ske/ske03.pdf (pàg. 3)

 7 HEF = Hispana Esperanto-Federacio=Federació Espanyola d’Esperantistes (FEE)

 8 http://www.gazetoteko.com/hef/bol239.pdf (pàg. 10)

 9 https://ca.wikipedia.org/wiki/Francisco_Franco_Bahamonde

10 http://www.gazetoteko.com/hef/bol242.pdf (pàg. 12)

11 El canvi de nom de Federació a Associació em sona a concessió als esperantistes catalans espanyolistes.

12 https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Casanoves_i_Casals

13 https://ca.wikipedia.org/wiki/Jocs_Florals

14 Dona elegida pel guanyador de la Flor Natural per a presidir la Festa i per a lliurar els premis.

15 http://www.ipernity.com/doc/joaningladaroig/3778291

16 https://eo.wikipedia.org/wiki/Giorgio_Silfer

17 http://www.gazetoteko.com/hef/bol265.pdf (pàg. 20)

18 https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_d%27Esperanto_de_Subirats

19 http://www.helsinki.fi/ jslindst/raumo-jl.html

20 https://eo.wikipedia.org/wiki/Manifesto_de_Ra%C5%ADmo i http://www.esperantio.net/index.php?id=10

21 https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Mora_i_Arana

22 Els “nosaltres” en negreta són meus.

23 https://eo.wikipedia.org/wiki/Vilanova_i_la_Geltr%C3%BA

24 http://www.ipernity.com/doc/joaningladaroig/@/page:4:18

25 En esperanto es diu “konservantaro” que significa “grup de conservadors” http://literaturamondo.org/ke1/KE032%281912-11%29.pdf (pàg. 9)

26 Les negretes són meves: http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=consistori accepció 3 i http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0034426 accepció 4.

27 La negreta és meva.

28 https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Categoria:Esperantistes_catalans