Associació Catalana d'Esperanto


Articles

Inici > Publicacions > Articles > L’esperanto evoluciona?

L’esperanto evoluciona?

Resposta a una consulta

Comparteix

per Rubén Fernández Asensio

Estaria d’acord amb la frase “l’Esperanto és una llengua que no evoluciona”?

No. És una completa bajanada, sense cap ni peus És com dir que l’esperanto no té cultura. Hi ha gent no gens informada i carregada de prejudicis que, amb l’excusa que l’esperanto és una llengua «artificial», li denega les característiques intrínseques de qualsevol llengua del tipus que sigui. Arribarem aviat a veure sil·logismes amb aquesta lògica:

"Les llengües naturals tenen vocals. L’esperanto és una llengua artificial. Ergo, l’esperanto no pot tenir vocals."

Estúpid, oi? Com podria l’esperanto no evolucionar, si fins i tot llengües com el llatí i l’hebreu també van evolucionar i canviar durant els mil·lennis que van ser utilitzades només per escrit? Com no canviaria una llengua que a més té ús oral i parlants natius?

Per sort Ferdinand de Saussure, el gran fundador de la lingüística moderna, va consignar la seva opinió al respecte en el seu famós Curs de Lingüística General:

«La llengua s’altera, o millor dit evoluciona, sota la influència de tots els agents que puguin afectar sigui els sons sigui els significats. Aquesta evolució és fatal; no hi ha ni un sol exemple de llengua que la resisteixi. Al cap de cert temps, sempre s’hi poden observar desplaçaments sensibles. Tan cert és això que fins s’ha d’acomplir aquest principi en les llengües artificials. El qui construeixi una d’aquestes llengües artificials la té a la seva mercè mentre no la posi en circulació; però des del moment que la tal llengua es posi a acomplir la seva funció i es converteixi en cosa de tothom, el seu control se li escaparà. L’esperanto és un assaig d’aquest tipus; si triomfa, escaparà de la llei fatal? Passat el primer moment, la llengua entrarà probablement en la seva vida semiològica; es transmetrà segons lleis que ja no tenen res en comú amb les de la creació reflexiva i ja no es podrà recular. El qui pretengués construir una llengua immutable que la posteritat hagués d’acceptar tal com la rebés s’assemblaria a la gallina que cova un ou d’ànec: la llengua construïda per ell seria arrossegada vulgues-no-vulgues pel corrent que abasta totes les llengües.»

Ferdinand de Saussure sabia bé de què parlava. El seu germà René era un esperantista eminent que va contribuir a fixar la tradició gramatical de l’esperanto.

L’esperanto ha evolucionat de moltes maneres. La manera més ràpida i evident en què ha canviat en els seus 130 anys d’existència és el vocabulari. El 1887 tenia només 920 arrels, mentre que l’edició més recent de la Plena Ilustrita Vortaro en recull 16.780.

Amb l’entrada de noves paraules, moltes de les antigues han canviat de significat. En l’esperanto primitiu s’utilitzaven dos verbs diferents per dir «agradar»: «Mi amas kafon» (m’agrada el cafè) i «ŝi plaĉas al mi» (ella m’agrada). Ja en les primeres dècades la llengua es va simplificar canviant el verb «ŝati», que primer significava «apreciar, valorar, preuar» perquè cobrís els dos usos d’agradar: «Mi ŝatas kafon», «Mi ŝatas ŝin». En conseqüència, va caldre introduir el neologisme «apreci/aprezi» perquè cobrís el significat anterior de «ŝati».

Semblantment, l’adjectiu «kara» volia dir tant «estimat» com «car»; avui dia el segon significat s’expressa només amb el compost «multekosta». «Viando» podia ser tant carn viva com de menjar, ara «karno» cobreix el primer significat.

Han aparegut noves construccions per limitar la polisèmia de preposicions com ara la preposició «de». Com que la frase «la akcepto de la delegitoj de la urbestro» és ambigua, ara s’utilitza el verb «fari» (fer) per canviar la frase a «la akcepto de la delegitoj fare de la urbestro» (la benvinguda dels delegats per part de l’alcalde). En els últims temps se n’ha derivat una nova preposició «far»: «la akcepto de la delegitoj far la urbestro»

La preposició general «je» ha caigut en desús i s’ha precisat l’ús de les diferents preposicions. «Vi estas kontenta je via bofilo» i «granda deziro je ĉio ĉi» s’han convertit en «Vi estas kontenta pri via bofilo» (estàs content del teu gendre) i «granda deziro al ĉio ĉi» (gran desig de tot això"). Ara «je» gairebé només s’utilitza per parlar d’hores: «je la tria kaj duono» (a dos quarts de quatre).

Tradicionalment, certes preposicions com «sen», «post», «pri», «pro» no es podien utilitzar amb infinitius com a conjuncions, però aquesta restricció va desapareixent. «Li foriris ne ferminte la pordon» (Va marxar no havent tancat la porta) ha estat substituït pràcticament en tots els casos per «Li foriris sen fermi la pordon» (Va marxar sense tancar la porta). L’ús d’infinitius amb «post», «pri» i «pro» encara es considera incorrecte, però es va fent freqüent.

El possessiu interrogatiu «kies» ha caigut en un desús gairebé total, igual que va passar en castellà amb «cuyo»: «kies libro estas ĉi tiu?» ara és «De kiu estas ĉi tiu libro?».

La manera de referir-se al sexe ha canviat. En esperanto primitiu, el prefix «ge-» de «gesinjoroj» només es referia a parelles casades. Ben aviat es va generalitzar per a referir-se a qualsevol grup de persones d’ambdós sexes. En canvi, el sufix femení «-in» va reduint el seu ús i avui dia es limita a termes de parentiu. Abans tothom deia «Ŝi estas psikologino» (ella és psicòloga); ara és molt normal dir «ŝi estas psikologo» (ella és psicòleg).

Fins i tot un tret tant fonamental com la fonologia de la llengua està canviant. El fonema «ĥ» (corresponent a la jota castellana) pràcticament ha desaparegut excepte en parlants molt conservadors. Totes les paraules que la contenien han estat modificades per eliminar-lo: «arĥaismo», «ĥemio», «monarĥio» i «ĥoro» ara són «arkaismo» (arcaisme), «kemio» (química), «monarkio» (monarquia) i «koruso» (cor).

Hi ha una tendència creixent a prescindir de la còpula verbal «esti» i conjugar els adjectius directament: «Ŝiaj okuloj estas bluaj» ara pot ser «ŝiaj okuloj bluas» (els seus ulls són blaus). Curiosament, aquesta evolució acosta cada vegada més l’esperanto a llengües com el coreà i el japonès, que no distingeixen formalment els verbs i els adjectius.

Des del punt de vista de la gramàtica i la tipologia lingüística, la llengua ha anat canviant de ser una llengua aglutinant com el turc, el basc i el finès a ser una llengua aïllant com el xinès, ja que prefixos i sufixos s’utilitzen cada vegada més com a paraules independents. Primer era només «eble», després s’hi van afegir successivament «inda», «edzo», «ree», «ano», «dise», «emo», «eksa», «eco», «estro», «igi», «eta», «ingo», «ino», «ilo», «ejo», «aĵo», «ido», «ek»... No es pot imaginar un canvi tant profund per a una llengua com canviar d’una classe tipològica a una altra. Això requereix milers d’anys en les llengües vernacles, excepte en el cas de les llengües criolles.

En definitiva, l’esperanto canvia i evoluciona, com totes les llengües vives i naturals, perquè és una llengua natural.





Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio

Hotel d'Entitats Can Guardiola, carrer Cuba, núm. 2, 08030-Barcelona (Països Catalans)
Tel +34 93 716 36 33
Fax +34 93 716 36 33