Associació Catalana d'Esperanto


Articles

Inici > Publicacions > Articles > Ricard S. Güell (1916-2008)

Ricard S. Güell (1916-2008)

Centenari del naixement de l’esperantista català

  • Categoria: 
Comparteix

per Joan Inglada Roig

El 24 de desembre de 2008, a Riudarenes (La Selva), on vivia des de feia dos anys, va morir Ricard S. Güell. Hom sap que se sentia vilanoví, de manera que la família va portar les seves cendres a Vilanova i la Geltrú. Va néixer a Barcelona el 2 de febrer de 1916, al carrer Sant Rafael, ara pertanyent al districte del Raval, a 30 metres de distància d’on el líder de l’anarcosindicalisme català, Salvador Seguí va ser assassinat el 1923. En néixer els metges li van pronosticar una vida de sis mesos i vet aquí que tota la família es traslladà a Vilanova i la Geltrú, d’on els seus pares eren originaris. Va romandre allí fins els 12 anys. Va assistir a l’escola només des de l’edat de quatre anys als set. Va ajudar al seu pare, que treballava reparant cadires de vímet. Més tard va treballar en una fleca com repartidor de pa i també de venedor de premsa. A causa dels problemes econòmics, la família va decidir tornar a Barcelona. Allà va aprendre l’ofici de manyà, amb el que es va guanyar la vida fins a l’edat de 45. Mentrestant, es va unir a un grup de teatre d’aficionats a l’Ateneu Obrer Martinenc (Clot-Sant Martí). També hi havia un curs d’Esperanto, impartit pel competent esperantista Joan Oleart. Era l’any 1934 i va assistir al curs durant tres mesos. De fet, ell deia que se sentia esperantista a una edat primerenca, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929). A causa d’una mudança de la família al districte de Sants, va assistir a un curs a l’Akademio Laborista d’Esperanto local. Allí el mestre era un bon lingüista i pensador social molt conscient Josep Anglès. Després de tres mesos, un nou trasllat va posar un punt final a l’aprenentatge de l’Esperanto. No obstant això, va seguir amb l’autoaprenentatge. Després es va dedicar a la literatura, també de forma autodidacta, també va actuar i va dirigir i va escriure teatre, i poesia i prosa, en català i en Esperanto, i fins i tot va traduir de diverses llengües al català i/o a l’esperanto. També les llengües que coneixia les havia aprés de forma autodidacta.

Després de la proclamació, absolutament popular, del règim republicà l’Esperanto revifà i esperantistes molt responsables i conscients de classe van fundar el PUIL (Prolet-esperantista Unio de Iber-amerikaj Landoj - Unió Proletària Esperantista dels Països Ibero-Americans), publicant el butlletí Proleta Voĉo (Veu Proletària). Els responsables del PUIL li van proposar organitzar el departament de propaganda, que ell va acceptar immediatament.

Cap als 20 anys d’edat, va perdre un ronyó en un accident de tren i per això no va fer ni el servei militar ni va anar a la guerra, però va continuar la seva tasca esperantista. Després de l’esclat de la «guerra social» espanyola (no una guerra entre germans, va explicar), va crear el grup Casal d’Esperanto al carrer Pere Kropotkin (abans i després, carrer Sant Pau). La societat dirigida per personatges, tres metges entre ells, va prosperar bé i va reclutar molts joves. Feien molt teatre, ocupació molt favorita en aquell moment.

En 1937 va participar en el 50è aniversari de l’Esperanto organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. El famós cantant català Emili Vendrell hi va cantar en esperanto Minuet de l’ important escriptor Apel·les Mestres.

A la guerra van morir molts parlants d’esperanto, entre ells Josep Anglès. Els guanyadors rebels van prohibir la cultura i els Ateneus van deixar de funcionar. No obstant això Ricard S. Güell va actuar contínuament en els seus diversos camps, va escriure obres de teatre, obligatòriament, en castellà, en els primers anys. Més tard es va unir a l’Associació d’Autors Dramàtics. Va escriure obres de teatre i n’adaptà o en traduí d’Ibsen, Rostand, Germans Álvarez Quintero, Patrick Hamilton, i d’altres.

L’inevitable estovament de la dictadura espanyola va permetre la reactivació de l’Esperanto, i en la dècada de 1950 va ser un dels fundadors de l’Estrella de la Pau i membre de la junta, juntament amb els cinc germans Alberich, Pujulà i Vallès, Delfi Dalmau, aquests dos últims respectivament pare i ideòleg de l’esperantisme català, i Pau Claramunt, el qual va actuar com a president. Tanmateix va experimentar coses lamentables com el cisma de l’Hispana Esperanto-Instituto (institut espanyol d’Esperanto).

Va organitzar cursos d’esperanto i diversos espectacles, obres de teatre, concerts, recitals, excursions, etc. Jo destacaria la representació de la comèdia George Dandin de Molière traduïda per Zamenhof, en el teatre Capsa de Barcelona durant el 17è Congrés Espanyol d’Esperanto, el 29 de juliol de 1956, amb tant d’èxit, que la UEA va contractar l’elenc Arta Taĉmento (destacament artístic) per al Congrés de Marsella, on l’obra va ser representada al Teatre de l’Òpera de la famosa ciutat mediterrània.

Arta Taĉmento i els grups esperantistes Stelo de Paco (estrella de pau), Aŭroro (aurora) i Nigra Monto (muntanya negra) intercol·laboraren en l’organització permanent d’espectacles, incessantment, una activitat una mica frenètica. Cal saber que llavors l’activitat associativa en general era important perquè poques persones posseïen televisor.

Una altra obra destacada va ser Malsupra tero [«Terra baixa»] de l’escriptor català Àngel Guimerà, que Güell va traduir i l’estrena va tenir lloc el 1961 al Saló Villaespesa de Gràcia.

Va assistir a la presentació de Soleco el 1967 a l’auditori de la Biblioteca de Catalunya. Es tractava d’una extraordinària traducció de Josep Ventura de la internacionalment coneguda obra catalana Solitud de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert.

Una altra obra de teatre digne d’esmentar, dirigida per Güell va ser Mistero de Doloro [«Misteri de Dolor»] d’Adrià Gual, traduïda a l’Esperanto per Pujulà i Vallès, que es va estrenar al Congrés Internacional d’Esperanto de Barcelona del 1909.

El 1980 em vaig trobar amb ell en el grup d’esperantistes que intentaven recuperar l’Associació Català Esperanto (ACE). Va ser el primer vicepresident de l’ACE (1982-1986). En el primer congrés de l’ACE a Sabadell el 1983, l’obra representada va ser La Spegulo de la Tempo (el mirall del temps), escrita i dirigida per ell.

El 1984 va proposar a la junta de l’ACE organitzar una setmana de vacances esperantista a Vilanova i la Geltrú. Gràcies al vigor en aquell moment del Grup d’Esperanto Vilanova, que funcionava com a secció d’Esperanto del Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer, es va dur a terme la primera Setmana de Vacances Esperantista de l’1 al 8 juliol 1984 i la segona del 7 al 13 de juliol de 1985. El grup vilanoví es debilità el 1986 per diverses raons i no van celebrar-se’n més. En la del 1984 va ser representada Dum ajna sunmateno [«Mañana de sol»] dels germans Álvarez Quintero, versió traduïda, dirigida i interpretada per ell i la seva esposa Maria Bonet, com a protagonistes.

El 1986 va tenir lloc el 59è congrés de Sennacia Asocio Tutmonda (associació mundial d’anacionals) a Sant Cugat del Vallès on va ser representat Senintermita kanto [«La cançó de sempre»] de Santiago Rusiñol, també traduïda, dirigida i interpretada per ell. En aquell congrés també va presentar el seu recull, Kanzonaro diverslanda (cançons de diversos països). Conté 30 textos amb partitura, tan traduïts com escrits originalment, i fins i tot, dos compostos per ell. La cantant Mariona va interpretar cançons del seu Kanzonaro diverslanda amb reeiximent.

El 1987 Güell va participar en el Congrés Mundial Jubilar d’Esperanto a Boulogne-sur-Mer i en el festival que se celebrà al teatre de la ciutat on va presentar la cantautora Mariona, que va interpretar cançons del seu Kanzonaro diverslanda amb molt d’èxit.

En els últims anys de la seva activitat Ricard Güell fa conferències a diversos llocs, fa recitats en català i Esperanto en ocasions diverses i va continuar ensenyant Esperanto al Centre Cultural Lleidatà de Barcelona.

Des de la dècada de 1960, ell i la seva esposa Maria Bonet van dedicar-se semi-professionalment al teatre i va actuar amb importants actors catalans. Va dirigir professionalment. Va continuar escrivint i traduint. Maria va actuar en la majoria de les seves traduccions i en recitals de la seva poesia. Personatges catalans, Lluís Maria Xirinacs i Francesc Pi de la Serra, van prologar llibres d’en Ricard.

Ricard S. Güell va ser un heterodox. Parlava poc sobre les seves activitats polítiques. Una vegada em va dir que havia estat militant del POUM (partit obrer d’unificació marxista), si no recordo malament; tanmateix crec que el seu comportament era d’alguna manera anarquista. Durant la guerra, després de la prohibició del POUM, va actuar clandestinament, en secret, d’amagat, i després va canviar el primer cognom pel segon. El seu primer cognom era Salvadiego, que es va convertir en S. Durant la dictadura de Franco, estava situat políticament a favor de la independència dels Països Catalans. No sé si ell hi pertanyia, però almenys simpatitzava amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). Em va parlar del BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional), el de Lluís Maria Xirinacs, amb qui es van fer amics. Güell ha col·laborat en diverses formes amb el BEAN. Acostumat a la clandestinitat, sempre parlava amb sobrietat, de manera sobreentesa, que juntament amb la manera estricta del seu caràcter dificultava les seves relacions. Recordo les seves controvèrsies, quan era a la Junta de l’ACE i fins i tot posteriorment; va ser una mena de conspirador constant, en el sentit positiu del mot. Crec que va estar marcat per la clandestinitat de l’època de la dictadura i no s’adaptà a la falsa democràcia actual, segons ell. Va deixar l’ACE i es van unir a l’Associació Cultural Esperantista (associació creada el 1985 per esperantistes contraris a la independència de l’ACE). Però des de l’any 2002 ja no pertanyia a cap grup i em va escriure dient-me que «només pertanyia a l’àmbit esperantista sense cap concepte erroni sobre la finalitat de l’Esperanto».

El seu lema era:

«Qui parla, s’equivoca, qui escriu, s’equivoca; qui no fa res s’equivoca encara més.»

És curiós que un independentista es traslladés a Riudarenes per passar-hi els darrers anys de la seva vida, perquè ...

«Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella: –Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra.– Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;»

Les seves obres són:

En castellà

Cuando el odio estalla (1944)

En català

El pecat de Blanca Reinald

L’afany d’Eva

La mamà

El vent bufa

L’hora del triomf

L’òliba de l’espadat (guinyol en tres actes i en vers pensat per a òpera)

El lladret

Pobres pallassos

El nostre fill

Garbuix (1983)

Volarany a rocamar

Immanències de tot vent, del tot i del res (1996)

Traduccions al català

Els novel·laires [«Les Romanesques»] d’Edmond Rostand

Quan la llum minva [«Gaslight»], de Patrick Hamilton

Enemic del poble [«En Folkefiende»], d’Henrik Ibsen

Matí de sol solet [«Mañana de sol»] dels germans Álvarez Quintero

Esperanto

Teatre: Tri aŭtoroj kaj mi [«Tres autors i jo»] [que conté les seves traduccions Juneco [«Joventut»] d’Ignasi Iglèsias, Malsupra tero [«Terra baixa»] d’Àngel Guimerà, Senintermita kanto [«La cançó de sempre»] de Santiago Rusiñol, Dum ajna sunmateno [«Mañana de sol»] dels germans Álvarez Quintero, i les seves obres originals La spegulo de la tempo (el mirall del temps), Nu, Pajacoj! (bé, els pallassos!) i Triumfa momento (l’hora triomfal)] (1988)

Rakontoj de sensperta naivulo (històries d’un inexpert innocent) (1993)

Kalejdoskopa Poemaro (col·lecció calidoscòpica de poemes) (2002)

Plastium baledo (ballet plastium)

Kanzonaro diverslanda (cançons de diversos països)

NOTA: Aquest article va ser escrit originalment en esperanto i va ser publicat a Kataluna Esperantisto 348: 9-11.





Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio

Apartat 1008-08200 Sabadell (Països Catalans)
Tel +34 93 716 36 33 / 625 46 93 73
Fax +34 93 716 36 33

Crèdits

Segueix-nos a:

Facebook