Gramàtica Fonamental de l’Esperanto

Traducció catalana de la
Fundamenta Gramatiko de la lingvo Esperanto
de L. L. Zamenhof

Alfabet

  • Aa a
  • Bb b
  • Cc ts (tsar)
  • Ĉĉ tx (txec)
  • Dd d
  • Ee e
  • Ff f
  • Gg g (gall)
  • Ĝĝ dj (adjunt)
  • Hh h anglesa
  • Ĥĥ j castellana
  • Ii i
  • Jj i semivocal (feina)
  • Ĵĵ j (jardí)
  • Kk k
  • Ll l
  • Mm m
  • Nn n
  • Oo o
  • Pp p
  • Rr r
  • Ss ss, ç
  • Ŝŝ ix (caixa)
  • Tt t
  • Uu u
  • Ŭŭ u semivocal (causa)
  • Vv v valenciana
  • Zz z

Remarca. ― Si empreu una tipus de lletra que no disposa dels caràcters ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ, podeu reemplaçar-los per ch, gh, hh, jh, sh, u.

Parts del discurs

  1. L’esperanto només té un únic article definit (la), invariable per a tots els gèneres, nombres i casos. No hi ha article indefinit.

    Remarca. ― L’ús de l’article és el mateix que en francès o alemany però les persones que hi trobin alguna dificultat poden, simplement, no fer-lo servir.

  2. El substantiu acaba sempre en o. El plural es forma afegint una j al singular. La llengua només té dos casos: el nominatiu i l’acusatiu. Aquest darrer es forma afegint una n al nominatiu. La resta de casos són marcats mitjançant preposicions: el genitiu per de (de), el datiu per al (a), l’ablatiu per per (per, mitjançant) o d’altres preposicions, segons el sentit. Ex.: la patr'o ― el pare; al la patr'o ― al pare, de la patr'o ― del pare, la patr'o'n ― el pare (en acusatiu, complement directe), per la patr'o'j ― pels pares o mitjançant els pares, la patr'o'j'n ― els pares (acus. plural), por la patr'o ― per al pare, kun la patr'o ― amb el pare, etc.

  3. L’adjectiu acaba sempre en a. El cas i el nombre es marquen com en el substantiu. El comparatiu es forma usant el mot pli ― més, i el superlatiu usant el mot plej ― el més.

    El «que» del comparatiu es tradueix per ol i el «de» del superlatiu per el (d’entre). Ex.: pli blank'a ol neĝ'o ― més blanc/a que la neu; mi hav'as la plej bel'a'n patr'in'o'n el ĉiu'j ― tinc la mare més bella de totes.

  4. Els adjectius numerals cardinals són invariables: unu (1), du (2), tri (3), kvar (4), kvin (5), ses (6), sep (7), ok (8), naŭ (9), dek (10), cent (100), mil (1000). Les desenes i les centenes es formen simplement combinant els deu primers nombres. Als adjectius numerals cardinals cal afegir: la terminació (a) de l’adjectiu, pels numerals ordinals; obl, pels numerals multiplicatius; on, pels numerals fraccionaris; op, pels numerals col·lectius. Cal posar po abans d'aquests nombres per a marcar els numerals distributius. Finalment, els adjectius numerals poden emprar-se com a substantius o com a adverbis. Ex.: Kvin'cent tri'dek tri ― 533; kvar'a ― 4rt; tri'obl'a ― triple; kvar'on'o ― un quart; du'op'e ― en parella; po kvin ― a [raó de] cinc cadascun; unu'o ― (la) unitat; sep'e ― setenament.

  5. Els pronoms personals són: mi (jo), vi (tu, vós, vosaltres), li (ell), ŝi (ella), ĝi (allò, pels animals o les coses), si (si), ni (nosaltres), ili (ells, elles), oni (hom). Per a convertir-los en adjectius o pronoms possessius, cal afegir-hi la terminació (a) de l’adjectiu. Els pronoms es declinen com el substantiu. Ex.: mi'n ― a mi, me (acus.), mi'a ― el meu, la vi'a'j ― les vostres.

  6. El verb no varia ni segons la persona ni segons el nombre. Ex.: mi far'as ― (jo) faig, la patr'o far'as ― el pare fa, ili far'as ― (ells) fan.

    Formes del verb:

    1. El present acaba en as; ex.: mi far'as ― faig.
    2. El passat, en is: vi far'is ― fèieu, heu fet.
    3. El futur, en os: ili far'os ― (ells) faran.
    4. El condicional, en us: ŝi far'us ― (ella) faria.
    5. L’imperatiu, en u: far'u ― fes, feu; ni far'u ― fem.
    6. L’infinitiu, en i: far'i ― fer.
    7. El participi present actiu, en ant: far'ant'a ― fent, far'ant'e ― tot fent.
    8. El participi passat actiu, en int: far'int'a ― havent fet.
    9. El participi futur actiu, en ont: far'ont'a ― havent de fer, que farà.
    10. El participi present passiu, en at: far'at'a ― fent-se, que hom/es fa.
    11. El participi passat passiu, en it: far'it'a - havent estat fet, que hom ha/s’ha fet.
    12. El participi futur passiu, en ot: far'ot'a ― havent d’ésser fet, que hom/es farà.

    La veu passiva es forma combinant el verb est (ésser) i el participi present o passat del verb passiu donat. El «de» o el «per» del complement indirecte es tradueixen com a de. Ex.: ŝi est'as am'at'a de ĉiu'j ― és estimada per tothom (part. pres.: l’acció és feta). La pord'o est'as ferm'it'a ― la porta és tancada (part. pas.: l’acció ha estat feta).

  7. L’adverbi acaba en e. Els graus de comparació es marquen de la mateixa manera que els de l’acusatiu. Ex.: mi'a frat'o pli bon'e kant'as ol mi ― el meu germà canta millor que jo.
  8. Totes les preposicions regeixen el cas nominatiu.

Regles generals

  1. Cada mot es pronuncia exactament tal com s’escriu.
  2. L’accent tònic cau sempre sobre la penúltima síl·laba.
  3. Els mots compostos es formen per la simple unió dels elements que els componen, escrits junts però separats per un petit traç1. El mot principal se situa sempre al final. Les terminacions gramaticals es consideren paraules. Ex.: vapor'ŝip'o (vaixell a vapor) està format per: vapor ― vapor, ŝip ― vaixell, o ― terminació característica del substantiu.
    1. Dins les cartes o les obres adreçades a un públic que ja coneix la llengua, es poden ometre aquests petits traços. Tenen com a objectiu permetre a tothom de trobar fàcilment al diccionari el significat precís de cadascun dels elements del mot i obtenir-ne, així, el significat complet sense cap estudi previ de la gramàtica.
  4. Si una frase ja conté un altre mot de sentit negatiu, l’adverbi ne se suprimeix. Ex.: mi neniam vid'is ― no hi he vist mai.
  5. Si un mot expressa el lloc on es va, pren la terminació de l’acusatiu. Ex.: kie vi est'as? ― on ets? kie'n vi ir'as? ― on vas? mi ir'as Valenci'o'n ― vaig a València.
  6. Cada preposició posseeix, en la llengua internacional, un significat invariable i ben definit. Això no obstant, quan l’elecció d’una o una altra no es desprèn clarament del significat de la frase, farem ús de la preposició je que no té significat definit. Ex.: ĝoj'i je tio ― alegrar-se’n, rid'i je tio ― riure-se’n, enu'o je la patr'uj'o ― enyor de la pàtria. La claredat de la llengua no se'n veu afectada atès que, en aquesta mena de casos, cada llengua usa una preposició arbitrària que ve prescrita per l’ús. La llengua internacional adopta sempre, en aquests casos, tan sols la preposició je. Aquesta preposició pot ser reemplaçada per l’acusatiu sense preposició, sempre i quan no hi hagi risc de confusió.
  7. Els mots «estrangers» —que la majoria de llengües han manllevat d’un mateix origen— no experimenten cap més canvi que l’adaptació a l'ortografia i les terminacions gramaticals pròpies de la llengua internacional. De les diverses paraules que deriven d’una mateixa arrel, és preferible usar tan sols el mot fonamental, inalterat, i formar-ne els derivats segons les regles de la llengua internacional. Ex.: tragèdia ― tragedi'o, tràgic ― tragedi'a.
  8. Les terminacions dels substantius i de l’article poden suprimir-se i reemplaçar-se per un apòstrof. Ex.: Ŝiller’ (Schiller) en lloc de Ŝiller'o; de l’ mond'o en lloc de de la mond'o.