Jordi Carbonell i Pinyol (1933 – 2024)

Jordi Carbonell i Pinyol (1933-2024)

El 8 de novembre ens va deixar Jordi Carbonell i Pinyol. Persona activa en molts camps i treballador incansable, sempre al servei de la llengua catalana, va ser també president de l’Associació Catalana d’Esperanto entre 1987 i 1990 i coautor del Diccionari Essencial Esperanto-Català (1a edició, 1997).

Va néixer, créixer, viure i treballar tota la vida al barri de Sant Antoni de Barcelona. El seu pare, Magí Carbonell, havia fet les índies. En tornar de deu anys d’estada a l’Argentina, el 1928, va esdevenir el propietari del Bar Chicago, a la cruïlla del Paral·lel amb la Ronda de Sant Pau. El 4 de febrer de 1933, en Jordi va néixer al damunt mateix d’aquest conegut cafè barceloní, famós lloc de trobada de sindicalistes en els anys vint i trenta, segons les cròniques. Hi va passar molt temps de petit i de jove, i allà va agafar un gust especial per les diverses varietats de la llengua catalana que no el va abandonar mai.

Va estudiar farmàcia i aconseguí obrir-ne una al carrer Borrell, prop del Paral·lel, on va treballar dècades. Des de fa anys, la regenta el seu fill Guillem.

Alhora, la seva melomania el va portar a estudiar música al Conservatori de Barcelona. L’honorava haver estat un dels darrers deixebles del mestre Cristòfor Taltabull. Ajuntant aquesta faceta amb el seu insubornable catalanisme i amor a la llengua, ja el 1965 va escriure una sèrie de crítiques musicals a Serra d’Or. Hi podem trobar el seu interès per la música del segle XX, de què sovint parlava.

Va seguir diversos cursos superiors de català. El 1973 o 1974 el va començar a ensenyar a l’Associació de Veïns del Poble Sec. Més endavant, a l’inici dels anys vuitanta, va passar a ensenyar-lo al col·legi de farmacèutics. També va formar part de la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciències, lligada a l’Institut d’Estudis Catalans, i va ser un dels redactors del seu Full Lexicogràfic.

La voluntat que la seva llengua no fos ni més ni menys que qualsevol altra el va naturalment conduir a l’esperanto cap al 1980. Com sempre, va estudiar el seu nou tema d’interès amb minúcia. Malgrat la seva absoluta manca d’afany de sobresortir o de cridar l’atenció, el seu compromís per servir, aviat el va fer formar part dels Mantenidors dels Jocs Florals Internacionals. En els seus texts en esperanto, sovint va adoptar el pseudònim «Karbero Kerno», mena de traducció dels seus cognoms. En l’any del Centenari de l’esperanto, falta de candidats, va acceptar el repte d’esdevenir president de l’Associació Catalana d’Esperanto. El 1993 va aparèixer l’obra per la qual és més recordat entre els esperantistes: el Diccionari Essencial Esperanto-Català. Entre 2008 i 2013, tal com ja somiava en el moment d’acabar la tasca anterior, va emprendre l’ampliació del diccionari, aquesta vegada donant equivalents catalans per a totes i cadascuna de les entrades i subentrades del Plena Ilustrita Vortaro de Esperanto, el diccionari de referència de la llengua. Com sempre, treballador tenaç i extremament minuciós, va passar aquests anys, quatre o cinc hores al dia, davant d’una gran taula completament coberta de diccionaris i enciclopèdies de tota mena redactant un imponent mecanoscrit de prop de mil pàgines.

No va poder acabar, però. En els últims anys de la seva vida, en Jordi va anar perdent memòria i la prodigiosa agilitat mental que havia tingut sempre.

Al llarg de la seva vida, els seus dots intel·lectuals, capacitat de treball, vocació de servei i múltiples interessos el van portar en direccions molt diverses, trencant sempre el principi de Peter. Longeu, moltes de les persones amb qui va col·laborar al llarg de la seva vida ja no hi són. Algunes, però, en mantenim un record inesborrable.