23/03/2012

Kalocsay, constructor del Parnàs

Kalocsay_w.png
Es pot escriure poesia en esperanto? El propi Dr. Zamenhof, creador de la llengua, ja es plantejà aquesta pregunta, però no hi ha dubte que l’hongarès Kálmán Kalocsay s’hi dedicà al llarg de tota la seva vida, i d’aquesta tasca en resultà no només una imponent obra poètica, tant original com traduïda, sinó també una orientació per copsar l’esperit de la poesia en esperanto.

Kálmán Kalocsay nasqué el 1891, a Ábaujszántó, un petit poble al nordorient d’Hongria, i professionalment treballà com a metge especialista en malalties infeccioses a un hospital de Budapest. L’any passat se celebrà el centenari de la seva incorporació al moviment esperantista, així doncs, va aprendre la llengua de Zamenhof el 1911. Hi ha diversos motius per aprendre esperanto, però, per en Kalocsay, la llengua internacional havia de ser també una llengua literària. El mateix any Julio Baghy, coetani de Kálocsay, esdevingué esperantista. Fóra agosarat potser de dir que la relació, a vegades tempestuosa, d’aquest ora duopo (duet d’or) marcà l’esdevenir de la llengua, la literatura i el mateix moviment esperantista?

Com parlar de Kalocsay? De Kalocsay el poeta, Kalocsay el redactor, Kalocsay l’obsedit estudiós dels hexàmetres grecs? O de l’home que es camuflava, però mai s’amagava del tot, sota infinitat de pseudònims?

Amb trenta anys, Kalocsay el poeta, publicà el seu primer poemari Mondo kaj koro (Món i cor), i només un any més tard neixia Kalocsay el redactor. L’any 1922 Teodor Schwartz creà Literatura Mondo (Món literari), on Baghy i Kalocsay foren els co-redactors. Fou Kalocsay qui primer s’adreçà “Al la legantoj” (Als lectors) per defensar una revista “plenament literària”, hereva de Lingvo Internacia (Llengua internacional) i La Revuo (La revista). Dins del món esperantista és prou coneguda aquesta perla de les lletres esperantistes, però per comprendre correctament la seva història es pot començar llegint l’article La tri vivoj de Literatura Mondo[[Hungara Vivo, 1972, №4, p. 4–5.]] (Les tres vides de Literatura Mondo) escrit pel mateix Kalocsay.

La poesia era per a Kalocsay quelcom sagrat, gairebé la seva interna ideo particular de l’esperanto, i per això a penes tolerava el diletantisme. Ja al primer número de Literatura Mondo escometia contra els poetastres de reble, “aquells que ni tan sols han intentat de bastir una estrofa en la pròpia llengua, un cop han après esperanto es creuen imbuïts d’inspiració poètica i d’un bot agosarat salten al damunt del llom de Pegàs”.[[Asonanco // Literatura Mondo, 1922, №1, p. 20.]]

Durant aquest primer període de Literatura Mondo, trobem Kalocsay el poeta (Patrineco [Maternitat]), el crític de la literatura europea sota el pseudònim Kopar, l’home que no evita mai las discussions gramaticals i el traductor que presenta al món obres dels seus compatriotes Sándor Petőfi i Endre Ady, però també de Baudelaire, Verlaine, Goethe o Tennyson; fins i tot en Kálmán del grup teatral el podem trobar a les pàgines de Literatura Mondo.

La primera època de Literatura Mondo s’acabà el 1926, i cinc anys més tard, el 1931, en començà la segona, probablement l’edat d’or de la literatura esperantista, o si més no de la Budapeŝta Skolo (Escola de Budapest). En aquest segon període es fundà també l’editorial Literatura Mondo, la qual ja a l’estiu de 1931 publicà tres obres de Kalocsay: Rimportretoj (Retrats en vers), Lingvo Stilo Formo (Llengua Estil Forma) i Streĉita kordo (Corda tibant).

Rimportretoj “suscità el natural interès del nostre públic”[Totsche L. K. Kalocsay: Streĉita kordo // Literatura Mondo, 1932, №1, p. 14.]] per autors com Kabe, Baghy o Nekràsov. Lingvo Stilo Formo tractà sobre la creació de mots, ritmes i rimes, tot anticipant el [Parnasa Gvidlibro (Guia al parnàs).

Tanmateix, en una llarguíssima recensió, Lajos Tárkony crida la nostra atenció sobre la tercera obra de Kalocsay. Streĉita kordo, segons Tárkony, “s’esdevingué un fet completament nou en les nostres llengua i literatura: un llibre de poemes, que feia que valgués la pena aprendre esperanto només per llegir-lo, un poemari que ens regalava una llengua poètica cristal·lina i altament evolucionada; un llibre l’aparició del qual obre les portes a un nou horitzó de la nostra literatura: l’època del diletantisme és definitivament morta i enterrada”.

Naturalment, les tres obres obriren la porta a l’eterna discussió sobre els neologismes[[Titolo de la verketo de H. Mayer: La eterna neologisma diskuto: Kalocsay kaj la sekvo, Vieno, 1987.]] . La discussió (a vegades gairebé una baralla) es pot seguir número rere número de Literatura Mondo. Baghy (Ido o Poliglot? No! Desperanto) s’en burlà del vocabulari poètic del Parnasa Gvidlibro de Kalocsay i Waringhien, i abandonà la revista deixant en Kálmán com a únic redactor en cap. Kalocsay defensà incansablement el llenguatge poètic, però fou igualment incansable com a corrector (i això aixecà més d’una protesta) i sempre mantingué “una revista de lectura imprescindible per la seva riquesa llegendària” [[Szilágyi F. Zigzage en Iamujo, II // La Nica Literatura Revuo, 1961, №6, p. 213.]]. Novament escriu poemes, tradueix (Dante, Goethe, Karinthy, Hugo, Leopardi..), fa crítica (i fins i tot respon a les crítiques sobre les seves obres!), discuteix abastament sobre neologismes, etc. Algun cop, camuflat sota el pseudònim Kopar, el polifacètic Kalocsay elucubrà sobre un esperanto medieval.

Després de la segona guerra mundial i la tercera vida de Literatura Mondo (1946-49), Kalocsay col·laborà amb La Nica Literatura Revuo (1955-62) redactada per Waringhien, aquell Georgo Peterido Peneter “fill” de Peter Peneter, alter ego de Kalocsay, que ja el 1932 escrigué els eròtics Sekretaj Sonetoj (Sonets secrets). A les pàgines de Nica Literatura Revuo, Kalocsay analitzà de nou la mètrica clàssica en esperanto.

Com a gramàtic, Kalocsay redactà amb Gaston Waringhien la Plena Gramatiko (1935), donà el seu parer sobre els aspectes lingüístics més delicats i es mantingué sempre al bell mig de la discussió sobre els neologismes.

Finí el 2 de febrer de 1976, “ara les paraules no ajuden, i les llàgrimes no basten” [[Rossetti R. Je la morto de kara amiko // Heroldo de Esperanto, 1977, №15.]]

L’original en esperanto d’aquest article es publicà a La Ondo de Esperanto, 3 (209), 2012, p. 16 i es pot llegir aquí.

Traducció de l’esperanto: Alfons Tur

Compartir

Arxiu de notícies