21 de febrer, dia internacional de la llengua materna

El Dia internacional de la llengua materna fou proclamat per la Conferència general de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el novembre de 1999.

L’origen de la iniciativa sorgeix del poble de l’actual Bangla Desh, que el 21 de febrer 1952 va veure morir a mans de la policia pakistanesa uns joves que es manifestaven pacíficament pel drets lingüístics de la nació bengalí[Espéranto-France. [La journée de la langue maternelle]]. En aquell moment, Bangla Desh formava part d’un dels estats —el Pakistan— creat a partir de les restes de l’imperi britànic a l’Índia i on convivien dues comunitats lingüístiques, la urdú (al Pakistan Occidental) i la bengalí (al Pakistan Oriental). Des del naixement del Pakistan, els dirigents del país —predominantment originaris del Pakistan Occidental, l’actual Pakistan— planificaren «colonitzar» el poble del Pakistan Oriental culturalment i política. El règim despòtic, des del Pakistan urdú, es negava a reconèixer el bengalí com a llengua oficial i pretenia imposar l’urdú als 70 milions de parlants de bengalí de l’actual Bangla Desh. La consigna era «L’urdú i només l’urdú, serà la llengua d’estat del Pakistan»[Schoel, Tito. [Bangla Language Movement]]. Això va fer néixer el moviment per la llengua bengalí que, arran dels incidents d’aquell 21 de febrer, va cristal·litzar en una de les poques revolucions al món —si no l’única— l’únic propòsit de la qual fou preservar el dret a parlar una llengua.

Així doncs, tot i dir-se “de la llengua materna”, es tracta d’un dia per la defensa dels drets lingüístics dels pobles —de tots els pobles— a parlar i preservar la seva llengua, independentment del nombre de parlants. I això implica una lluita contra qualsevol mena d’imperialisme lingüístic, proper o llunyà, perquè la pèrdua de llengües no només afecta psicològicament els parlants individuals: és una degradació de la civilització i la cultura humanes. És un dany col·lectiu davant el qual no podem restar impassibles.

Des de l’Associació Catalana d’Esperanto fem nostre l’esperit del 21 de febrer bengalí i

• Defensem l’ús i normalització plena de la llengua catalana arreu del domini lingüístic —de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó— tot rebutjant la interferència lingüística políticament dirigida pels estats espanyol i francès com a casos intolerables d’imperialisme lingüístic.

• Ens solidaritzem amb la lluita i l’esforç que les altres comunitats lingüístiques properes fan per sobreviure als atacs seculars que els estats espanyol, francès i marroquí perpetren amb l’objectiu de minoritzar-les i erradicar-les, entre les quals, l’occitana, la basca, l’aragonesa, la gallega, l’arpitana, la bretona o l’amaziga.

• Animem a adoptar una actitud positiva i curiosa vers la diversitat lingüística, a) interessant-nos per les llengües dels indrets que visitem tot procurant d’integrar-nos-hi i moderant l’ús de les llengües auxiliars globals i, b) interessant-nos per les llengües dels nouvinguts (sense que això impliqui deixar de compartir-hi el català, com a mètode d’integració i de pervivència de la llengua pròpia)

Així mateix, l’Associació Catalana d’Esperanto, fidel als seus valors i principis, vol refermar públicament el seu compromís amb els drets lingüístics, entesos com a complement indissoluble dels drets humans, i la diversitat lingüística, entesa com a una part essencial de la diversitat cultural.

Tot això sense renunciar al dret a la comunicació plena entre persones de llengües diferents, com a mitjà de superació dels prejudicis i vers la cultura de la pau, proposant l’ús voluntari d’una llengua auxiliar internacional que no ha de ser la pròpia de cap poble —proposem l’esperanto— , que no ha d’influir de forma negativa en els usos diaris de les comunitats lingüístiques i que s’ha de reservar, mitjançant la conscienciació adequada i unes polítiques lingüístiques adients, per a funcions específiques, per no malmetre l’equilibri ecològic entre aquelles.

Finalment, us convidem a fer vostre l’esperit crític, compromès, pacífic i reivindicatiu del 21 de febrer tots i cadascun dels dies de l’any amb l’objectiu de fer realitat un món on la cooperació substitueixi l’agressió i l’espècie humana, en la seva diversitat, tingui un futur.