Associació Catalana d'Esperanto


Articles

Inici > Publicacions > Articles > Aspectes lingüístics de l’esperanto

Aspectes lingüístics de l’esperanto

Comparteix

per Albert Gorrell i Vila

John Wells és professor de fonètica al University College of London. És membre de l’Akademio de Esperanto i va ser president de l’Universala Esperanto-Asocio. Ha publicat en anglès, entre altres, Accents of English, tota una autoritat sobre la pronunciació de l’anglès arreu del món. Lingvistikaj aspektoj de Esperanto, llibre que resumim a continuació, és a la vegada una introducció a la lingüística i un intent de demostrar que l’esperanto opta sempre per les solucions que donen la majoria de llengües o, quan és possible, per la més senzilla.

Introducció

L’esperanto és una llengua única al món: va néixer per iniciativa d’un home, aquesta iniciativa no es va perdre sense profit com tantes d’altres, va créixer en nombre d’usuaris i s’ha convertit en una llengua viva que funciona plenament.

En aquesta obra l’autor intenta analitzar-la des del punt de vista de la lingüística, i comparar-la amb les altres llengües, segons el que se sap en general sobre el llenguatge humà.

Al primer cop d’ull, les llengües són prou diferents entre si. Abans es creia que unes eren millors que les altres, però al segle XX, amb l’empirisme descriptiu s’ha generalitzat la doctrina que hem d’estudiar cada llengua sense prejudicis. A partir dels anys 60, amb l’universalisme comparat, va començar a investigar-se allò que totes les llengües puguin tenir en comú: els universals lingüístics.

Fonètica

A cada so diferent d’una llengua li diem fonema. Cada pronunciació un xic diferent d’un mateix fonema li diem al.lòfon. Normalment, només som conscients d’aquestes diferències si signifiquen alguna cosa per a nosaltres, és a dir si ens serveixen per diferenciar paraules.

Com que cada llengua estructura de diferent manera els sons, és a dir els fonemes, podem trobar que allò que en una llengua són dos al.lòfons del mateix fonema (mateixa paraula - mateix significat), en una altra siguin dos fonemes diferents (diferents paraules - diferents significats).

El conjunt de fonemes d’una llengua i les regles segons les quals els podem combinar constitueixen el sistema fonològic de la llengua.

Si mirem les llengües del món veurem que hi ha una gran diversitat de sistemes fonològics. Pel que fa a les vocals, n’hi ha que en tenen només dues, d’altres més de deu. Es diferencien entre sí si duren més (llargues) o menys (breus), si obrim més la boca (obertes) o la tanquem (tancades), si apretem els llavis tancats cap enfora (arrodonides) o els deixem relaxats (no arrodonides), si la pronunciem més a prop de les dents (anteriors) o de la gola (posteriors).

Per exemple, la majoria de castellanoparlants no diferencien normalment les vocals obertes de les tancades, perquè en castellà no és un fet significatiu: no hi ha paraules que es diferenciïn per una vocal oberta o tancada.

L’esperanto té un sistema fonològic de 23 consonants i 5 vocals: a, e, i, o, u. Les mateixes que el castellà, el grec modern o el suahili.

Labials Dentals Palatals Velars Guturals
Oclusives p b t d k g
Africades ts tx dj
Fricatives f v s z ix j kh h
Nasals m n
Líquides l r k g
Semivocals i w

Quadre 1

Quan parlem, els sons de la llengua, els fonemes, es combinen entre si formant paraules i frases. En combinar-se s’influeixen mútuament (fonètica sintàctica): els hi encomanem trets de pronunciació (assimilació), o els hi desencomanem (dissimilació), ens mengem sons (el.lisió), o bé els ajuntem (sinèresi). Ara bé, això no succeeix en totes les llengües de la mateixa manera. La millor pronunciació en esperanto és la que permet que parlants de diferents llengües maternes es comprenguin perfectament en esperanto: és a dir, la que reflecteix el caràcter fonològic (sistema fonològic més fonètica sintàctica) de l’esperanto, i no de la pròpia llengua materna.

Morfologia

L’estructura tipològica més coneguda d’una llengua és la morfològica. Es distingeixen tres tipus: les que cada paraula és pràcticament un element individual i invariable (llengües aïllants), les que les paraules estan formades per elements sempre iguals que indiquen significat (morfemes lèxics) o funció (morfemes gramaticals) i cada nova funció o significat necessita d’un nou element (llengües aglutinants), i les que les paraules estan formades de manera semblant però els elements poden no ser sempre iguals i un sol element pot representar alhora dos o més funcions (llengües flexives).

El català, per exemple, és una llengua majoritàriament flexiva. La paraula vinc la relacionem amb el verb venir. Ara bé, la primera part de les dues paraules ven- i vin- no és igual encara que signifiquen el mateix (acció de traslladar-se cap a aquí) i l’última part de vinc, -c, significa alhora: primera persona, singular, indicatiu i present.

L’esperanto és majoritàriament aglutinant. Cada morfema té un sol significat i és invariable. Això és comú en altres llengües, com el zulú, tal com podem observar en el quadre 2.

Zulú Esperanto Català
Present ngi/ya/bhâla mi skrib/as escric
ü/ya/bhâla vi skrib/as escrius
í/ya/bhâla li skrib/as escriu
Futur ngi/zo/bhâla mi skrib/os escriuré
ü/zo/bhâla vi skrib/os escriuràs
í/zo/bhâla li skrib/os escriurà

Quadre 2

Cada canvi que experimenta la forma d’una paraula en la declinació o la conjugació l’anomenem flexió. L’esperanto també té flexions. Per exemple afegim una -j als noms per indicar el plural, o una -n per indicar el complement directe, o -as, -is, -os per indicar el present, passat i futur dels verbs en indicatiu.

Algunes llengües com el rus, el llatí o el grec clàssic tenen complicats sistemes de flexió. La flexió és típica de les llengües aglutinants i flexives.

En moltes llengues flexives podem trobar molts models diferents de flexió (paradigmes). Un cas ben conegut són les diferents conjugacions verbals de les llengües llatines. Altres exemples encara més nombrosos són les declinacions grega o russa.

Una altra característica de les llengues aglutinants i, sobretot, de les flexives és que un morfema gramatical pot trobar-se en dues o més paraules que estiguin relacionades dins la frase (concordància). En esperanto hi ha concordància entre l’adjectiu i el nom: bona knabo-bonaj knaboj, però no entre el verb i el pronom personal: mi skribas-vi skribas-li skribas.

Les llengües aïllants, en canvi, no presenten flexió. Els noms no tenen singular o plural, ni els verbs present o passat. Tot això ho mostren amb altres recursos que normalment tenen a veure amb la combinació i l’ordre de les paraules (recursos sintàctics).

Una llengua pot fer servir recursos tant aïllants com aglutinants o flexius, però normalment un d’aquests tipus sovintejarà més que els altres. Diem que la llengua és aïllant, aglutinant o flexiva segons el recurs més freqüent. L’esperanto, segons tot el que hem dit podem dir que: és molt aglutinant, no té al.lomorfs i només un paradigma de declinació dels noms i un de conjugació dels verbs.

Sintaxi

La sintaxi és la part de la gramàtica que té que veure amb la construcció de frases.

La majoria de llengües fan frases dites transitives, és a dir, que consten d’un subjecte (S), un verb (V) i un objecte directe (O). Les maneres més freqüents d’ordenar aquests elements són VSO, SVO i SOV.

Ara bé, hi ha llengües on l’ordre ha de ser sempre el mateix (ordre fixat) i d’altres on pot canviar segons unes regles (ordre lliure). El principal problema que planteja l’ordre lliure és el reconeixement del subjecte i l’objecte. Això ho solucionen les diferents llengües afegint un morfema indicatiu al subjecte (nominatiu) o bé a l’objecte directe (acusatiu) o bé a tots dos. El sistema menys complicat és tanmateix emprar només l’acusatiu, i així ho fa l’esperanto.

Algunes llengües, però, no acostumen a fer frases transitives, sinó altres anomenades ergatives, que consisteixen en marcar el subjecte del verb transitiu (ergatiu). Per al subjecte del verb intransitiu el morfema és un altre de diferent. Aquest és el cas de l’èuscar.

La diferenciació entre el subjecte i l’objecte no és l’única possible. Moltes llengües tenen morfemes per al complement indirecte (datiu), per al complement del nom (genitiu), per al complement de lloc (locatiu), etc. D’altres, en canvi, marquen aquestes funcions amb paraules especials col.locades al devant (preposicions) o al darrere (postposicions). L’esperanto i la major part de les llengües del món fan servir preposicions, el japonès i algunes altres, postposicions.

Lèxic i semàntica

El lèxic és el vocabulari d’una llengua des del punt de vista del significat i de l’ús. La semàntica és l’estudi del significat de les paraules.

La manera més acostumada de presentar els pronoms personals és segons tres persones: qui parla (primera persona), qui escolta (segona persona) i de qui es parla (tercera persona). Sovint aquestes persones tenen singular i plural. Algunes llengües diferencien dos tipus de nosaltres: nosaltres i tu o bé nosaltres sense tu. D’altres diferencien els gèneres a la segona persona: tu(masculí)/tu(femení) o «vosotros/vosotras». L’esperanto diferencia tres gèneres a la tercera del singular: masculí, femení i neutre (Quadre 3).

Català Esperanto Neomelanèsic
jo mi mi
nosaltres ni miyu (nosaltres i tu)
mipela (nosaltres sense tu)
tu vi
vosaltres vi yu
yupela
em
ell li (masculí)
ella ŝi (femení)
ĝi(neutre)
ili ol
ells
elles

Quadre 3

Quan dues paraules diferents tenen el mateix significat diem que són sinònims, encara que sovint expressen matissos diferents. En esperanto no hi ha veritables sinònims

Quan la mateixa paraula té diferents significats parlem de polisèmia o d’homonímia (la diferència entre ells és difícil de precissar). La polisèmia i l’homonímia són normals i freqüents en la majoria de les llengües del món. Entre altres coses permeten els jocs de paraules, fàcils de fer en esperanto.

Un fet força desconegut és que no totes les llengües segmenten de la mateixa manera l’espectre dels colors: físicament parlem d’una gradació continuada, però cada llengua posa les fronteres entre un color i un altre a llocs diferents (Quadre 4). Hi ha llengües que només distingeixen clar i fosc, d’altres una infinitat de tonalitats diferents.

glas gwyrdd
blau verd

Quadre 4

Tampoc les relacions de parentiu es classifiquen igual en totes les llengües. Al català avi i àvia corresponen respectivament dues paraules en suec (pare del pare, pare de la mare, etc.). O als catalans oncle i tia corresponen tres paraules en búlgar (Quadre 5).

Oncle Tia
chicho germà del pare lelja germana del pare o de la mare
vujcho germà de la mare vujna cunyada de la mare
lelincho cunyat del pare o de la mare strinka cunyada del pare

Quadre 5

Tot això ens fa veure que la llengua, lluny de ser només un instrument de comunicació, és també un factor molt important en la classificació, l’ordenació i la comprensió del món.

També en tot el que hem estudiat veiem que l’esperanto participa de les característiques més universals del llenguatge.

WELLS, John C. Lingvistikaj aspektoj de esperanto. UEA. Rotterdam, 1989.