Associació Catalana d'Esperanto


Recomanats

Inici > Publicacions > Recomanats > Poliglotisme passiu i altres escrits

Poliglotisme passiu i altres escrits

Delfí Dalmau i Gener

Comparteix

per Joan Carles Martí i Casanova

Amb Poliglotisme passiu i altres escrits el sociolingüista Jordi Solé i Camardons ens lliura el número 1 d’una nova empresa editorial. Voliana Edicions naix amb la voluntat de recuperar texts del s. XX i d’oferir-ne de nous pel seu interès i compromís amb el país .

En Solé i Camardons escull el subjecte de la seva tesi de llicenciatura alhora que fa un acte d’humilitat absoluta. Opta per reeditar un llibre (i altres escrits de diferents anys) estampat a la Barcelona de 1936. La seva introducció és breu, concisa i mesurada. És un exercici que l’honora.

El tema és engrescador per a qui redacta aquesta ressenya. Demanaré disculpes però ho he d’explicar breument. Vaig ser criat en quatre llengües i tres nacions abans d’haver complert els deu anys: català, francès, anglès i castellà. He arribat a parlar-ne unes altres quatre amb un grau moderat de correcció. Les llengües formen part tant de la meva formació universitària com a traductor i intèrpret com de la meva dedicació professional al sector turístic i a l’escriptura.

Amb divuit anys Delfí Dalmau i Gener(1891-1965) era un poliglot professor de l’Escola Berlitz de Barcelona, un esperantista convençut i un catalanista coherent. Què sobreviu, però, de la seva aportació vist des de la realitat de la primeria del s. XXI?

Al meu parer, el seu rebuig del poliglotisme actiu és el concepte que necessitaria una revisió. Diferenciaré poliglotisme de bilingüisme. Hi tornaré. Ser bilingüe, tal com ho veig, és un drama mentre que ser poliglota és una benedicció. El poliglotisme és fonamenta en la mobilitat extrema de qui és poliglota. Els poliglotes reals són sempre una minoria molt migrada. Ser poliglota passiu implica una alta competència multidireccional en la comprensió. Convindré que les llengües en contacte impliquen un grau de contaminació en el parlant. El món en què vivim ara demostra que la contaminació afecta també els parlants monolingües més reculats. Estem tots sotmesos al seu imperi per via directa i indirecta. Els anglicismes s’esgolen en totes les llengües..

La funció del políglota autèntic és una altra. Ha de saber destriar el gra de la palla perquè ha de tenir una alta preparació tècnica. Conèixer les fronteres entre tres o més llengües habilita molt més que no conèixer-les.

Avui, l’home culte del qual ens parla en Dalmau acostuma a ser menys culte que el seu avi culte. Assistim a una banalització de la cultura. La darrera generació és bilingüe imperfecta en anglès o trilingüe si el bilingüisme colonitzador ens obliga com passa amb els qui som de llengua catalana. No endebades, el comú dels danesos es limita a ser bilingüe en anglès. Qui sap parlar francès avui dia enfora dels francòfons?

En Dalmau afirma que tots els catalans cultes entenen el francès. Passaria avui?

Pretendre que s’entén l’italià o el portuguès a la bestreta és discutible. Hi ha més universitaris que els 1930. El nombre de persones cultes no deu haver variat ans al contrari.

És veritat que viure enfora d’una comunitat lingüística cohesionada fa que la genuïnitat se’n ressenta. Els parlants nadius que abandonen el país ho saben. Així i tot, l’aïllament acostuma a tenir algun efecte benefactor en situacions trencadisses. Els catalans que viuen enfora del país acostumen a tenir menys castellanismes que els que s’hi queden. És matèria de reflexió. En canvi, passen a tenir alguna interferència de la llengua que els acull. El problema no és el poliglotisme. El problema és el bilingüisme.

A en Dalmau li mancaven les eines per diferenciar entre poliglotes primerencs ¬abans dels 8 o 9 anys¬ i poliglotes tardans. Érem l’any 1936.

Hi ha, però, tot un seguit d’afirmacions d’en Dalmau que no han envellit gens: les interferències entre català i castellà: tant lèxiques com morfosintàctiques són el preu del bilingüisme imposat. Així, els lingüistes saben que els sabirs i els criolls naixen d’aquest contacte entre llengües quan hi ha un alt grau d’analfabetisme imposat pel poder amb, nogensmenys, una necessitat de comunicació entre dominats i dominadors.

Els parlars catalans no han arribat mai a aquest estadi de prostració que s’observa en altres llengües minoritzades. Així i tot, el tema es va agreujar durant quaranta anys amb l’alçament militat espanyolista a l’endemà de la publicació del llibre d’en Dalmau.

Encara en patim les conseqüències i alguns no creuen en poder tornar-li al català l’esplendor absolut que mereix. En Dalmau afirmava que «a cada clima, el seu idioma» i l’axioma ens aprofita perquè sense territori no hi ha llengua que sobrevisca. Així, espanta veure com encara som als anys 1930 quan en Dalmau denunciava que els catalans renunciaven al català davant de persones vingudes d’altres llengües: fins i tot en casos de talents extraordinaris que demostraven un alt interès per la llengua i cultura del país. No podem més que llevar-nos el barret davant d’en Delfí Dalmau quan afirma que hem de «parlar la llengua pròpia amb la màxima dignitat».

Arriba un punt en què lliga la llengua amb «els principis». La dignitat ha de significar una lleialtat i respecte absolut a la llengua del país. Sembla que escriu des de la Barcelona d’avui quan ens parla de correcció i de drets lingüístics. Ens recorda que cal defensar les dues causes amb la mateixa passió. A hores d’ara, molts opten per la segona mentre la primera s’afluixa. Dalmau era amic i admirador de Fabra i empra un mot que fa esgarrifança a la tovor que el vol tabú el 2011: Citem: «propugnem a peu i a cavall per la disciplina». M’hi arrenglere des de la meva condició de catalanoparlant valencià on la indisciplina afecta doctors en filologia i acadèmics de la llengua diversos sense haver d’esmentar altres batalles secessionistes inacabables. Ara, Catalunya no se’n lliura i té els seus articulistes disposats a canviar-nos la llengua dia sí i dia també des d’una visió esquifida i regional del territori. Es podria mantenir aquesta rebel•lió en qualsevol altra llengua dels voltants? Doncs, no. És un senyal de feblesa i d’agenollament.

Per tant, diferenciem «bilingüisme» de «poliglotisme». Descriu bé els estralls fonètics del bilingüisme actiu. Entra, però, en contradicció perquè abans ens ha recordat que els poliglotes mantenen l’accent nadiu. Els qui no el mantenen ferm són els bilingües perquè una fonètica intervinguda és un senyal de dominació política. Si en Delfí aixequés el cap s’espantaria.

L’esperantista convençut acaba per propugnar l’ús d’una «llengua neutral»: amb uns substrats fonètics que no serien vistos com a defectes. No deu ser veritat. La internacionalització de la llengua neutral obligaria a una fonètica comuna. Passà amb el llatí eclesiàstic perquè qui hauria entès els alemanys o els anglesos a Roma? Pel que fa a l’anglès els nadius s’espanten davant del «Globbish» que és un anglès internacional força empobrit amb accents diversos que s’acosten com poden a l’original.

Els altres conceptes que exposa són coneguts. Les diferències semàntiques entre idiomes diversos, la imprecisió i l’empobriment del bilingüisme actiu que fa que els homònims es barregen i difuminen. Per això, ens recorda que tot ésser humà té tan sols una «llengua natural i espontània».

L’encerta de ple quan afirma que les llengües necessiten un territori lingüístic que ell anomena «clima». Té clar que Catalunya tan sols pot ser Catalunya en català.

Qui diu Catalunya ha de dir Països Catalans. En Dalmau confiava en la capacitat dels parlants cultes de les llengües veïnes d’entendre el català dintre del seu programa de poliglotisme passiu perquè el català és un dels idiomes més entenedors de la família indoeuropea. Això és així des de les actituds positives i des de la posició central del català al si de les llengües neollatines. On són les actituds positives de la major part dels parlants cultes espanyols? N’he vist molts fent esforços per entendre l’italià però no en faran cap per entendre’ns a nosaltres.. Seguirem amb la fe racional i l’esperança ferma amb què en Dalmau clou els seu llibre precursor de la sociolingüística. Per molt que llegiu al llibre l’escrit llarg que envià a Manuel Azaña el 1935 l’endemà ens envaïen de nou i tornàvem a entrar en la llarga nit llarga . Ja ho cantava Raimon: «Quan creus que ja s’acaba torna a començar».

Joan Carles Martí i Casanova, Elx, Llengua Nacional, 14.03.2011





Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio

Apartat 1008-08200 Sabadell (Països Catalans)
Tel +34 93 710 96 36
Fax +34 93 716 36 33

Crèdits

Segueix-nos a:

Facebook