Associació Catalana d'Esperanto


L’Esperanto

Inici > L’Esperanto > Els nostres pioners

Els nostres pioners

Alguns coneguts pioners en l’ús i promoció de l’esperanto al nostre país

Andreu Nin i Pérez

(El Vendrell, 1892-Alcalá de Henares, 1937) Polític i escriptor. Estudià magisteri. Aprengué esperanto als voltants de 1907 i dos anys més tard participà activament en la creació del grup esperantista Frateco, al Vendrell, on donà classes de la llengua internacional. Publicà articles en defensa de l’esperanto a la premsa local. En traslladar-se a Barcelona formà part del grup Barcelona Stelo. S’orientà cap al socialisme i milità a la Federació Socialista Catalana del PSOE, on defensà el nacionalisme català. Posteriorment s’anà apropant a l’anorcosindicalisme. Delegat en el segon congrés de la CNT, defensà les directrius de la revolució russa i l’adhesió a la Tercera Internacional. Delegat al primer congrés de la Internacional Sindical Roja, restà a Moscou com a delegat d’Espanya i després com a membre del comitè executiu. Actuà d’introductor a l’URSS de personalitats com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla. Les seves simpaties per Trotski el situaren en una situació incòmoda i tornà a Catalunya el 1930, on visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat a l’original i el bon gust literari (Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov...). Col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol. En desacord progressiu amb les tesis de Trotski, propicià la formació del Partit Obrer d’Unificació Marxista, del qual ocupà la secretaria política a l’inici de la guerra civil. Fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat (setembre-desembre del 1936). La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l’activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l’assassinaren un mes després dels Fets de Maig.

Carles Riba i Bracons

(Barcelona, 1893-1959) Escriptor i humanista. Estudià Dret i Lletres. El 1909 fou guardonat en els Jocs Florals Internacionals pel seu poema en esperanto Nu. El 1911 guanyà una flor natural a Girona. Professor de l’Escola de Bibliotecàries. Del 1923 al 1932 treballà en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana i fou un continuador de l’obra de Fabra en l’Institut d’Estudis Catalans. Catedràtic de grec i vice-president de la Institució de les Lletres Catalanes. S’exilià a França (1939-1943). Portaveu indiscutit dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia, Salamanca i Santiago (1952-1954) que suscitaren l’interès dels intel·lectuals castellans per la cultura catalana. Conreà la narració i publicà sèries de contes infantils a més de traduir autors clàssics i moderns. La seva obra poètica s’inicià amb el primer llibre d’Estances (1919), on palesa un concepte de poesia com a experiència de cultura. Inscrit en l’àmbit cultural del noucentisme, aplicà principis orsians, i d’ells passà a l’elaboració d’un món poètic definit per models diversos: els clàssics grecs, els trobadors, els medievals catalans, i certs poetes moderns. En el segon llibre d’Estances (1930) els poemes són molt més personals de factura i densos d’experiència, però a Tres suites (1937) sembla oblidat del to personal que havia assolit i destil·la una lírica hermètica, de cambra. L’experiència de la guerra i de l’exili donarien peu a les Elegies de Bierville (1943), exposició d’unes vivències religioses, temàtica que reprengué a Salvatge cor (1952), uns dels cims de la poesia catalana contemporània. Com la seva poesia, la seva crítica s’insereix en l’àmbit del postsimbolisme europeu, és una crítica de base intuïtiva, que propugna la comprensió simpàtica i de la qual arrenca una escola crítica seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú o Gabriel Ferrater, entre d’altres.

Delfí Dalmau i Gener

(Figueres, 1891-Barcelona, 1965) Esperantista, pedagog i filòleg. Aprengué l’esperanto als voltants del 1908 i va ser membre de l’associació Espero Kataluna. Participà activament en la fundació de la Federació Esperantista Catalana, publicà nombrosos articles a la seva revista Kataluna Esperantisto, de la que fou redactor, i ocupà diferents càrrecs a l’organització. Marxà uns anys a l’Argentina, on es doctorà en Lletres. De tornada a Catalunya, el 1918 fundà el Liceu Dalmau, a Barcelona i a catorze poblacions catalanes més. El 1940 el transformà en l’Institut Belpost d’ensenyament per correspondència. Tingué una gran activitat com a articulista i conferenciant, especialment a favor de la cultura catalana i de l’esperanto. Preconitzava l’aplicació d’una política lingüística a nivell mundial basada en la defensa de totes les llengües nacionals i en l’ús de l’esperanto com a segona llengua comuna. Fou membre de l’Akademio de Esperanto com a representant de la llengua catalana. Fundà i dirigí la revista Clarisme i col·laborà a Alt Empordà, La Nova Revista, Mirador, Antologia i Raixa. Creà el mètode de taquigrafia internacional que porta el seu nom. Participà en la fundació de la societat Amics de la Unesco a Barcelona. Publicà novel·les i assaigs filosòfics (Seny i atzar; Una altra mena d’amor; Polèmica, palestres de 1933; Sinceritat; Poliglotisme passiu; Aclariments lingüístics) i altres llibres i opuscles de caràcter docent. Utilitzà els pseudònims Llibertadà i Poli Glot

Joan Amades i Gelat

(Barcelona 1890 - 1959) Folklorista, de formació autodidàctica. Des del 1915 fins a la seva mort desplegà una intensa activitat en l’estudi i la replega de material folklòric català. L’any 1940 fou nomenat conservador del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i responsable de la Secció de Gravats Populars, a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO li encarregà de preparar el corpus bibliogràfic del folklore català, en especial sobre rondallística. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les cent millors cançons populars (1949), Les diades populars catalanes (1932-49), Les cent millors rondalles populars (1953), Refranyer català comentat (1951) i les voluminoses obres Costumari Català (1950-56) i Folklore de Catalunya, en tres volums: Rondallística, Cançoner i Costums i creences. Aprengué l’esperanto de jove i mantingué una extraordinària activitat durant anys. Fundà diverses revistes en esperanto, participà en la redacció de la Kataluna Antologio i fou president de la Federació Esperantista Catalana.

Francesc Pi i Margall

(Barcelona, 1824-Madrid, 1901) Estudià Dret. El 1847 s’instal·là a Madrid i la seva inicial dedicació als temes artístics i històrics s’acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i dels Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Influït per Hegel, Rousseau i Proudhon assenyalà la contradicció entre una llei del progrés i l’actuació de la «reacció»: la tradició, l’autoritat, l’església i en especial la monarquia, qui per mantenir-se havia d’aixafar la sobirania de l’individu. El seu programa reformista preconitzava la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms; en economia defensà l’intervencionisme estatal sense negar però la propietat privada. Exiliat a París (1866-1868), alhora que reafirmava l’anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. Tornà a Espanya el 1869 elegit diputat a corts per Barcelona i a partir d’aleshores el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Sota la Primera República, de la que primer fou ministre de governació, defensà l’aprovació d’una constitució federal. El seu prestigi assolí el punt més alt quan desféu l’intent de cop d’estat dels radicals, però ja com a cap del poder executiu no pogué evitar l’esclat del cantonalisme, si bé es negà a una repressió recolzada en l’exèrcit. Restaurada la monarquia després del cop d’estat del general Pavía, publicà Las Nacionalidades (1876) on concretà les seves teories federals. Altres obres seves foren La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros días (1890). El 1901 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l’anarquisme. El gener del 1898 publicà en el diari Nuevo Régimen de Madrid el primer article defensant l’esperanto aparegut a tot l’estat.

Frederic Pujulà i Vallès

(Palamós, 1877-Bargemon, Provença, 1963) Esperantista i escriptor. Estudià Dret a Barcelona i publicà contes i articles a La Senyera, de Palamós, El Federalista, L’Avenç, etc. Estudià esperanto i n’esdevingué un infatigable propagador des de Joventut, de la que fou redactor, amb articles a La Veu de Catalunya (amb el pseudònim Tamen) i amb la publicació d’un gran nombre d’obres didàctiques, com Gramàtica catalana de la llengua internacional esperanto (1906) i altres gramàtiques i vocabularis. També escriví llibres de contes en esperanto, com La plugisto, i fou col·laborador de La Revuo, revista esperantista de París. Fou un dels organitzadors del V Congrés Universal d’Esperanto de Barcelona, el 1909, i col·laborà a la Kataluna Antologio. També escriví obres teatrals en català, com El geni (1904) i El boig, en col·laboració amb Emili Tintoré, La veu del poble (amb Lluís Via), narracions, com Titelles febles (1902), estudis, com Francesc Pi i Margall (1902), la novel·la d’anticipació Homes artificials (1911) i obres sobre teatre.

Mercè Rodoreda i Gurgui

(Barcelona, 1909-Girona, 1983) Escriptora. Començà l’activitat literària abans de la guerra civil amb col·laboracions a diaris i revistes (Mirador, La Rambla, La Publicitat, etc) i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d’un home, Crim). Entre aquestes obres convé destacar el llibre Polèmica (1934) del seu mestre Delfí Dalmau i Gener, apologia del català i l’esperanto, en la redacció del qual ella també hi participà. Aloma (1938) és la seva primera novel·la ja plenament reeixida i on s’apunten algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica. En acabar la guerra civil s’exilià a França i Suïssa. Participà als Jocs Florals i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La peça clau de la seva narrativa és La Plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. Després publicà El Carrer de les Camèlies i Jardí vora el mar. Si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica, o més concretament mítica, de la qual Mirall trencat (1974) n’és la culminació. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes, i el 1980 les proses Viatges i flors. A la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980), s’accentua encara més el caire místic i simbolista. Guanyadora de diversos premis literaris, fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Pòstumament es va publicar la seva novel·la inacabada La mort i la primavera, on l’autora reflecteix tot el seu univers mental, obra plena de símbols inconscients que posseeix una gran riquesa de llenguatge.

Joan Mascaró i Fornés

(Santa Margalida, Mallorca 1897 - Coberton, Cambridge 1987) Orientalista especialitzat en llengua i en cultura sànscrites. Llicenciat a Cambridge en literatura anglesa i llengües orientals, fou lector a Oxford i vice-rector del Parameshvara College at Jaffna de Sri Lanka. Durant la Segona República fou professor d’anglès a l’Institut Escola i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, i féu la versió catalana d’una part del Bhagavad-Gita, editada i representada el 1935. El 1939 s’instal·là a Cambridge. Col·laborà en el «Bulletin of Spanish Studies». Ha publicat Lamps of Fire (1958) -recull de texts místics de diverses cultures- i estudis i traduccions a l’anglès d’obres sànscrites i del pali, especialment els Upanishads, el Dhammapada i el Bhagavad-Gita, tots ells traduïts al català per la també esperantista Elisabet Abeyà, que han influït decisivament en l’actual desvetllament de l’interès per la filosofia i la mística orientals, especialment als països anglo­nord-americans. Aprengué l’esperanto de molt jove i fou molt actiu durant el primer quart del segle. Va ser delegat de la Associació Universal d’Esperanto, participà en congressos catalans i internacionals i mantigué una abundant correspondència. Té diversos poemes publicats en esperanto.





Associació Catalana d'Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio

Apartat 1008-08200 Sabadell (Països Catalans)
Tel +34 93 716 36 33 / 625 46 93 73
Fax +34 93 716 36 33

Crèdits

Segueix-nos a:

Facebook