Entrevista a André Martinet de François Lo Jacomo i Detlev Blanke
André Martinet és el principal representant de l’escola estructuralista francesa i els seus treballs es poden llegir en una vintena de llengües.
Martinet és especialment competent en problemes interlingüístics, ja que entre 1946 i 1948 va ser el director lingüístic de IALA (Associació Internacional per a una Llengua Auxilar), que va elaborar el projecte Interlingua, sota el guiatge final d’Alexander Gode.
Creu que l’anglès i l’esperanto són dues versions més o menys perfectes de “la” solució al problema de la comunicació internacional, o pensa que de fet responen a dos punts de vista diferents sobre el problema?
AM: L’avantatge de la solució segons el tipus “esperanto” és la igualtat dels participants. Fins i tot si algú parla l’esperanto molt bé i algú altre menys bé (les diferències entre “bé” i “malament” són, però, menys importants que en qualsevol llengua nacional), tots dos tenen el sentiment d’estar en una situació d’igualtat, perquè cap d’ells no parla la seva llengua primera.
Quina és la seva opinió sobre la idea d’una llengua creada conscientment, per tal que serveixi com a eina de comunicació més democràtica?
AM: En principi hi estic completament d’acord, i en conec l’argumentació. De seguida després del meu primer contacte amb una llengua creada amb aquest objectiu, vaig entendre l’afer com un ideal democràtic, que intenta posar les persones en un estat d’igualtat. Tot i així, vaig percebre aquest mateix ideal democràtic per primer cop amb l’anglès, quan vaig ser a Alemanya tenint 13 anys. Havent après aquesta llengua a l’escola durant dos anys, vaig utilitzar l’anglès com una llengua de contacte amb molts alemanys, vaig sentir en aquestes relacions amb alemanys l’avantatge de trobar-se en aquesta condició d’igualtat, quan no s’utilitza la llengua pròpia d’un.
La llengua la fan els parlants
Què opina sobre l’esperanto, aquesta llengua centenària? Com jutja les seves especificitats lingüístiques, les seves possibilitats en la comunicació i les seves perspectives eventuals?
AM: Per començar només tornaré a dir el que vostè ha dit citant Meillet: l’esperanto és alguna cosa que funciona [[“Tota discussió és vana: l’esperanto funciona” (A. Meillet: Les langues dans l’Europe nouvelle, París, 1928, p. 278)]]. Les possibilitats de comunicació de l’esperanto són evidents: al cap i a la fi, la llengua la fan els seus parlants; per tant, si l’esperanto s’adoptés universalment, s’adaptaria a les necessitats que vol servir.
Vostè opina que l’enemistat d’algun individu contra l’esperanto estar motivada per arguments racionals (per exemple, l’estructura de la llengua) o obstacles psicològics contra la mateixa idea de llengua internacional?
AM: Aquesta enemistat només pot ser psicològica. Consisteix en la resistència contra el caràcter “artificial” de la llengua. Evidentment això no és vàlid per als lingüistes, que saben molt bé que les llengües són molt artificials: es fabriquen; jo mateix he fabricat mots en francès. L’hebreu, l’irlandès actual, l’estonià van ser fabricats, però el públic no està necessàriament informat sobre aquests fets, i sent una mena de disgust per una cosa que no és “natural”.
A tot això s’afegeix el sentiment, potser inconscient, que aquestes llengües podrien substituir i anul.lar la llengua materna. Es veu en això un atac contra la integritat de l’individu, i això és, ben segur, el fet principal. Quan vostè diu “anglès”, “alemany”, “francès”, les persones pensen: “m’obro la porta a una cosa que existeix”. Si diu “esperanto”, es pregunten: “per a què serveix l’esperanto?”.
L’esperanto: no per a filòlegs
Vostè ha dit que els lingüistes no haurien d’estranyar-se de l’expressió “llengua artificial”. És ben cert, però, que existeixen filòlegs per als que el fet que l’esperanto sigui construït, que no provingui d’un cultura mil.lenària, és en principi xocant.
AM: No són lingüistes, o més exactament: se sobten no com a lingüistes. Com a lingüistes informats, haurien de saber que l’esperanto funciona, tal com va dir clarament i explícita Meillet; en conseqüència no s’hi hauria d’objectar. Tanmateix entre els lingüistes hi ha tota mena de persones: si es considera que els filòlegs són lingüistes, es troben en una posició dolenta per jutjar aquest problema, perquè allò que interessa als filòlegs és precisament aquestes complicacions que presenten les llengües nacionals, de forma ben diferent de l’esperanto. És natural que tinguin una certa enemistat contra una llengua sobre la qual cap filòleg no hi té res a dir.
Ara li exposaré algunes idees i li preguntaré si alguna d’elles li provoca alguna reacció:L’esperanto crida l’atenció a persones que tenen problemes de comuniciació.
AM: No només de comunicació; això pot estar a un nivell més íntim. Algú pot sentir-se internament compromès amb la idea que totes les persones es puguin entendre. Es pot tenir sobre les coses una concepció idealista, que no es basa en errors o conflictes lingüístics. Penso que hi ha moltes persones que són esperantistes, encara que no han sentit aquesta mena de conflictes ni tampoc una necessitat urgent d’una llengua de contacte.
Com totes les llengües, l’esperanto evoluciona perquè funciona, i fins i tot les regles formulades pel seu creador o registrades en un llibre de text, no podrien impedir aquesta evolució.
AM: Sens dubte, com ho ha demostrat brillantment Lo Jacomo [[En la seva tesi doctoral sobre “Llibertat i autoritat en l’evolució de l’esperanto”, defensada davant de Martinet.]]. Però això és evident. Fins i tot fa 30 anys ja ho sabia.
No tots els esperantistes estan d’acord en aquest punt.
AM: Són ingenus.
“La funció que es podria esperar d’una llengua artificial l’exerceix avui en dia, a la realitat, la llengua anglo-americana.” [[Citació del lingüista francès Claude Hagège (L’homme des paroles).]]
AM: No, perquè es podria esperar d’una llengua artificial que asseguri una igualtat entre els participants, i aquesta igualtat no està garantitzada per l’anglo-americà. Per cert, l’expressió anglo-americà em sembla incorrecta: es tracta de l’anglès, simplement.
Encara que no tots necessitin l’esperanto, el fet que determinades persones, independentment del seu nombre, hi trobin alguna forma d’acontentament és suficient per justificar-ne l’existència.
AM: Absolutament cert. És claríssim que la desaparició de l’esperanto seria una pèrdua per a les persones que l’utilitzen, però també per a la civilització en general. Aquesta combinació de fet lingüístic i psicològic -en un sentit molt ampli d’aquesta paraula- és un element molt interessant en el món actual, i seria tresi que això desaperegués.
Els errors sobre l’esperanto fan creure que es tracta d’alguna cosa perillosa. Mentre que algú que ja l’ha estudiat sap que els esperantistes tenen idees humanístiques que, en les circumstàncies actuals, no posen en perill els estats.
AM: Però si l’esperanto posa en perill la sacralització de l’estat tot poderós! Ningú no s’ha estranyar que ens els estats feixistes s’odiï l’esperanto.