Quantes paraules té l’esperanto?

Fa poc una estudiant de traducció i interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona ens va fer aquestes preguntes:

Quantes paraules té el vocabulari de l’esperanto? Se’n van afegint de noves? Hi ha cap institució que reguli el lèxic i la gramàtica d’aquesta llengua, com l’IEC (en català) o la RAE (en castellà)?

Respondre aquestes preguntes és més complicat del que sembla, perquè abans cal definir què és una llengua i què és una paraula.

Pel que fa al primer terme, es pot fer un experiment: obrim una plana qualsevol del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, i comparem quantes entrades podem reconèixer a la primera llambregada i quines resulten totament desconegudes. Tanmateix, totes es consideren part de l’entitat anomenada “llengua catalana” que suposadament dominem.
L’experiment es pot repetir amb el diccionari de la Real Academia Española, amb l’Oxford English Dictionary, o amb el diccionari de referència en esperanto, el Plena Ilustrita Vortaro (PIV). La gent tendeix a pensar que els diccionaris recullen una realitat preexistent anomenada “llengua”; de fet, bo i codificant-la, la creen. Cap llengua, si l’entenem com a repertori o habilitat, no existeix fora del cap de cada parlant individual, ja que cadascú té un estil particular i un repertori propi, que es diferencia subtilment del repertori de parlants pròxims, fins i tot del de membres de la mateixa família. Els lingüistes forenses han fet un ofici d’aquesta possibilitat de distingir parles individuals a partir de paraules i girs favorits. Tota llengua és un constructe artificial que es limita a amuntegar “idiomes” o vernacles individuals. Per bé que tothom té un vocabulari “passiu” de termes entesos però no utilitzats molt més ampli que no l’actiu, els diccionaris sempre depassen els límits d’aquest vocabulari passiu individual. Això no és cap accident històric, sinó un tret intrínsec de tota llengua “de cultura” que hagi estat codificada en forma escrita, de manera que passa també amb una llengua tan peculiar com l’esperanto, que va “néixer” de manera ben literal fa només 130, desconnectat de parles vernacles prèviament existents.

Pel que fa al terme “paraula”, la majoria de la gent l’entén en contraposició a la gramàtica, és a dir, la unitat mínima de significació i memorització a partir de les quals la gramàtica genera frases noves. Ara bé, la memòria humana sovint emmagatzema com a unitats de significat frases senceres;
és el que anomenem modismes o “frases fetes” (per exemple, “no posar-se pedres al fetge” o “tenir la mà foradada”); com que el seu significat efectiu no es pot deduir del dels seus components, és tan arbitrari com el d’una paraula, cal memoritzar-lo i és específic de cada idioma.

Podem restringir l’abast del terme “paraula” afegint-hi requisits
morfofonològics, per exemple, que no hi hagi flexió interna i que tinguin un sol accent primari. D’altra banda, en la majoria d’aquests casos encara podem filar més prim i trobar-hi unitats més petites, que són les arrels i els afixos derivatius. Tothom pot intuir que la paraula “còmodament” es pot dividir en unitats inferiors, i també que la part que coneixem de memòria és “còmod-“, mentre que la paraula en si n’és derivada a partir d’una regla tan general que dubtaríem a l’hora d’incloure-la en un diccionari.

Ara bé, allò que no és gaire evident és que també a aquest nivell la memorització hi té un paper. En català i en la majoria de llengües, les arrels i els afixos no es poden combinar de manera lliure; per exemple, tenim un afix derivatiu “-a” que relaciona “guia” amb “guiar”, “ajuda” amb “ajudar” i “permuta” amb “permutar”, però no el podem aplicar als verbs “nedar” i “oblidar” per a crear les paraules “neda” i “oblida”: hem d’utilitzar, a tot estirar, les paraules “nedada”, “natació” i
“oblit”. Si a partir de “fusta” fem “fuster” i després “fusteria”, per
què de “malalt” no en traiem “malalter” i “malalteria” en comptes de “infermer” i “infermeria”? Quan es tracta de la llengua materna, sempre tenim el mot just a la punta de la llengua, però sempre oblidem que no hi arribem per la lògica sinó per la força de la memòria bruta. Només quan aprenem un idioma estranger n’esdevenim conscients.

El linguista romanès Eugen Coseriu va experimentar aquestes limitacions arbitràries quan aprenia castellà a l’Uruguai. Es va adonar que quan comencem a parlar una llengua estrangera, molt sovint creem paraules i frases perfectament gramaticals que obeeixen fil per randa la sintaxi o la morfologia de la llengua meta, però són rebutjades pels parlants natius perquè el costum ha consagrat maneres alternatives de dir les coses o, simplement, “no existeixen” o “sonen estranyes”. Així va arribar a postular una entitat mitjancera entre la “parla” i la “llengua” tal com les va definir Ferdinand de Saussure: la “norma”. Mentre que els lingüistes generativistes diuen que la competència lingüística és un dispositiu cerebral capaç de produir un nombre infinit d’estructures sempre noves, la norma social s’encarrega de limitar-ne les possibilitats i sancionar-ne només una selecció, aquella que ha quallat en l’ús quotidià de la comunitat nativa i que es transmet per memorització. Mentre que en el cas de les frases fetes la memorització enriqueix la llengua, bo i codificant nous significats en frases senceres,
amb la norma veiem que la memorització també la constreny, ja que dificulta la creació espontània de nous signes lingüístics.

Arribats aquí, podem preguntar si l’esperanto té una norma codificada per l’ús que limiti la llibertat de la gramàtica. Si aquesta existeix, cal concloure ineludiblement que té molta menys força que en les llengües vernacles. La proporció de parlants natius és irrisòria, mentre que la majoria d’usuaris no l’aprenen mitjançant la interacció quotidiana sinó amb l’estudi formal, amb mètodes de caire força gramatical; els usos
lingüístics dels natius no sols són inaccessibles a la majoria
d’usuaris, sinó que ni tan sols no són un model incontestable, ja que sempre s’hi sospita la influència de la llengua dominant del país de residència. Tot i que hi ha una comunitat esperantista, poquíssims dels seus membres poden viure en esperanto les 24 hores del dia més enllà dels pocs dies i setmanes dels congresos i trobades internacionals. A més a més, es tracta d’una comunitat internacional, de manera que els seus membres no comparteixen prou referents culturals i socials quotidians com perquè una norma lingüística pugui quallar fàcilment. En definitiva, tot allò que és gramatical en esperanto és també “correcte”.
Això fa que tots els afixos derivatius de l’esperanto es puguin aplicar lliurement a qualsevol arrel sense altres restriccions que les gramaticals i semàntiques, i que la diferència entre vocabulari possible i vocabulari efectiu sigui gairebé inexistent, de manera que cada arrel té un nombre potencial de derivats molt gran. Molta gent atribueix aquesta llibertat al caràcter suposadament “aglutinant” de la llengua.
Encara que aquesta sigui una bona descripció tipològica de l’esperanto tal com el va idear Zamenhof, allò que ha preservat aquesta llibertat en els darrers 130 anys és l’absència d’una comunitat monolingüe i, per tant, les condicions hostils al desenvolupament d’una norma lingüística.

En resum, aquestes preguntes no concerneixen les paraules de l’esperanto, sinó les arrels, que són els únics elements que cal consignar a la memòria. Aquí sí que podem començar a donar xifres. L’anomenat Unua Libro amb què Zamenhof va llançar al món la seva llengua incloïa un vocabulari amb 947 arrels, entre les quals 11 noms propis. Això pot semblar poc, però no dóna una imatge justa del cabal lèxic de l’esperanto ni tan sols al seu any zero, si no fem una ullada a la 15a
regla de la Gramàtica que encapçalava aquesta obreta. Al contrari que les altres 15 regles, aquesta no és de caràcter gramatical sinó lexicològic:

Els termes ‘estrangers’, és a dir, aquells que la major part de les llengües han manllevat de la mateixa font, no canvien en Esperanto. Solament prenen l’ortografia i les terminacions gramaticals de la llengua. Ara bé, quan en una categoria diversos mots diferents es deriven de la mateixa arrel, és millor emprar només el mot fonamental, sense alteració, i formar els altres segons les regles de la llengua internacional. Ex. tragèdia – ‘tragedio’, tràgic – ‘tragedia’.

Aquesta regla donava carta de naturalesa en esperanto a qualsevol arrel que, a partir de qualsevol idioma i sense alterar el seu significat essencial, s’hagués difós prou entre les altres llengües de cultura europees. El criteri exacte per a decidir fins a quin punt una arrel era prou difosa i coneguda per a ser admesa es va deixar a les forces de convergència lingüística que, de manera espontània, entren en joc quan dues persones de llengües diferents intenten comunicar-se en pla d’igualtat. Seguint una mena d’evolució darwiniana, aquella arrel que es
demostrés eficient en el màxim de situacions possibles esdevindria popular i comuna. Naturalment, això també volia dir que el criteri d’internacionalitat depenia de l'”ecosistema” ambient de la llengua, és a dir, de la composició de la incipient comunitat esperantista, cosa que va fer que la llengua adquirís un color més anglofrancès i menys germànico-eslau a mesura que es difonia per l’Europa Occidental. Tanmateix, l’expansió de la comunitat esperantista no va causar cap fragmentació lingüística, sinó que va accelerar el procés d’anivellament
intern: a més quantitat de parlants i més diversitat de llengües
maternes, més estrictes són els criteris d’internacionalitat. A mesura que l’esperanto s’ha escampat a l’Àsia i l’Àfrica, l’aplicació de la 15a regla ha consistit a privilegiar termes de l’anglès, que és actualment la principal font de manlleus per a llengües de tot el món, o simplement reduir els manlleus i explotar més intensament la composicionalitat de l’esperanto encunyant paraules noves a partir d’arrels conegudes. Així,
a partir dels anys 80 existeix un corrent purista basat en l’obra de l’autor Claude Piron, que mira de reduir l’ús dels “neologismes”.

Resta la qüestió de l’autoritat lingüística que regula el creixement del vocabulari, que requereix una altra retrospectiva. Amb l’entrada al segle XX, l’esperanto i la idea d’una llengua internacional neutral s’havia fet molt popular, però molts simpatitzants reclamaven reformes per a modificar la llengua en una o altra direcció. Quan el moviment esperantista va fer la seva primera gran trobada internacional el 1905 a Boulogne-sur-Mer, la primera decisió va ser dotar-se d’una mena de “constitució lingüística” que fixés la llengua contra qualsevol intent il·lícit de reforma. El Fundamento de Esperanto proclamat llavors conté un diccionari que afegeix 1740 noves
arrels a les de l’Unua Libro. 2.687 mots encara poden semblar pocs, però cal recordar que, a tall de comparació, la llista oficial de logogrames xinesos que els japonesos han de dominar al final de l’ensenyament obligatori té només 2.136 caràcters. Semblantment, l’examen oficial de xinès com a llengua estrangera del govern xinès examina només 2633 caràcters al seu nivell més alt. En totes dues llengües, com en l’esperanto, els caràcters són també les arrels lèxiques imprescindibles en la formació i reconeixement de paraules. Per això, als diccionaris d’esperanto “matar” (mortigi), “fortuït” (ŝanca) i “facial” (vizaĝa) apareixen com a subentrades de les arrels “morir” (morti), “ocasió” (ŝanco) i “cara” (vizaĝo), respectivament. Aquests exemples deixen clar que, amb un nombre d’entrades molt menor, un diccionari d’esperanto pot ser tan vast com un de català aparentment més ric.

D’altra banda, el Fundamento només pretenia preservar el cor de la llengua contra adulteracions malintencionades, sense congelar-ne l’evolució. En el mateix congrés i sota l’impuls de Zamenhof mateix, es va constituir el “Comitè Lingüístic”, que encara existeix amb el nom d'”Acadèmia d’Esperanto” des del 1948. Aquesta Acadèmia ha publicat fins ara 9 “addendes oficials” a l’Universala Vortaro contingut al Fundamento:

• 1909: 1a (806 arrels)
• 1919: 2a (587 arrels)
• 1921: 3a (203 arrels)
• 1929: 4a (118 arrels)
• 1934: 5a (8 arrels)
• 1935: 6a (21 arrels)
• 1958: 7a (31 arrels)
• 1974: 8a (200 arrels)
• 2007: 9a (209 arrels)

En total, el diccionari de l’Acadèmia o Universala Vortaro actualitzat conté ara 4.953 arrels. Cal dir, però, que l’Acadèmia no ha tingut mai una comissió lexicològica que es dediqués a encunyar noves arrels “ex nihilo” sinó que, com fan les altres acadèmies lingüístiques, es limita a sancionar termes introduïts per l’ús, sovint amb força retard i sense un criteri gaire coherent. El 1974, la mateixa Acadèmia va produir la Baza Radikaro Oficiala, que és una classificació de les 2.537 arrels més freqüents en 9 categories segons diversos estudis estadístics; la 8a addenda es va publicar, de fet, a fi d’oficialitzar les arrels recollides en aquest estudi que encara no eren oficials. La Baza Radikaro Oficiala té l’objectiu d’assistir en el disseny de llibres de text i cursos d’esperanto.

D’altra banda, el diccionari monolingüe en esperanto més popular no és el de l’Acadèmia, sinó el Plena Ilustrita Vortaro, editat des del 1970 per una organització no acadèmica, l’Associació Mundial Anacional (SAT). L’edició del 2002 conté 16.780 arrels i es troba a Internet. Les arrels oficials venen marcades per senyals que indiquen si provenen del Fundamento o d’una addenda (i quina), però com que és un diccionari descriptiu i no pas normatiu, també s’hi inclouen moltíssimes arrels no oficials, entre les quals moltes amb indicació d’haver estat usades per Zamenhof mateix. De tota manera, la majoria dels usuaris ignoren aquests distintius i tendeixen a veure la inclusió al PIV com a mèrit suficient per considerar una arrel com a “correcta”.