Ha passat prou temps d’ençà que vaig tornar al meu país, el Casaquistan, d’una estada de tres mesos a Catalunya per a estudiar-hi castellà. Fins ara no n’havia escrit res perquè volia que els pensaments i les impressions rebudes al vostre país durant tres mesos s’assentessin una mica.
Perquè, certament, Catalunya (de fet, el fort esperit català) m’ha influït amb força. Encara ara em commoc pensant com el vostre país ha pogut conservar la identitat i la llengua, malgrat la llarga repressió del govern espanyol.
Quan vaig tornar al meu país i en vaig veure la situació, encara vaig admirar més la unitat dels catalans. I és que aquí molta gent pensa fins i tot que la nostra llengua, el casac, desapareixerà.
Malgrat que res ni ningú no ens hi posa obstacles (no pas com Espanya fa amb Catalunya), no ens en sortim a l’hora de fer créixer el nivell d’importància de la nostra llengua en comparació amb el rus. En canvi, la major part de les altres repúbliques ex-soviètiques ho van assolir fa temps.
Bé, naturalment he començat per mi mateix. Ara llegeixo llibres en casac per millorar-ne el nivell, escolto la ràdio en casac i m’esforço a parlar només en casac amb els altres casacs…
Al Casaquistan, els casacs només som el 65% de la població: el 35% restant són d’unes altres procedències (1). Per començar a parlar en casac amb aquests últims cal trencar una barrera psicològica molt forta, atès que durant dos segles el rus fou la llengua internacional al Casaquistan i la gent no es pot ni imaginar la manera de començar a parlar en casac amb els qui són d’unes altres procedències. De fet, gairebé cap d’ells no el sap.
Així he decidit de dir, si més no, la primera frase en casac a cada conversa amb aquests interlocutors i, si no em comprenen, la tradueixo, perquè ara penso que és molt i molt important de mostrar a tothom que per viure aquí cal parlar casac, tal com per viure a Barcelona cal aprendre el català. Hi ha casacs que també pensen així, per bé que actualment siguem ben pocs.
És molt penós que quan algú comença a defensar la necessitat de parlar en casac en tots els àmbits, la gent el pugui qualificar de carca o fins i tot de feixista. Els casacs et poden qualificar de feixista! A les converses sobre la situació lingüística amb gent d’unes altres procedències no puc ni imaginar-me com em poden arribar a qualificar.
Vaig venir a Catalunya només per aprendre la llengua espanyola i n’he tornat molt transformat.
(1) En aquests països, gent vinguda d’uns altres indrets mantenen la pertinença nacional al lloc d’origen, de generació en generació. De fet, els descendents dels russos i alemanys que van arribar al país al principi del segle XX es consideren ciutadans del Casaquistan, però no se senten casacs, sinó russos i alemanys.
D’una carta rebuda d’en Darmen Tuiakàiev, i publicada com a article d’opinió a Vilaweb.
Compartir
[sharethis-inline-buttons]