Delfí Dalmau i Gener

(Figueres, 1891-Barcelona, 1965) Esperantista, pedagog i filòleg. Aprengué l’esperanto als voltants del 1908 i va ser membre de l’associació Espero Kataluna. Participà activament en la fundació de la Federació Esperantista Catalana, publicà nombrosos articles a la seva revista Kataluna Esperantisto, de la que fou redactor, i ocupà diferents càrrecs a l’organització. Marxà uns anys a l’Argentina, on es doctorà en Lletres.

De tornada a Catalunya, el 1918 fundà el Liceu Dalmau, a Barcelona i a catorze poblacions catalanes més. El 1940 el transformà en l’Institut Belpost d’ensenyament per correspondència. Tingué una gran activitat com a articulista i conferenciant, especialment a favor de la cultura catalana i de l’esperanto. Preconitzava l’aplicació d’una política lingüística a nivell mundial basada en la defensa de totes les llengües nacionals i en l’ús de l’esperanto com a segona llengua comuna. Fou membre de l’Akademio de Esperanto com a representant de la llengua catalana.

Fundà i dirigí la revista Clarisme i col·laborà a Alt Empordà, La Nova Revista, Mirador, Antologia i Raixa. Creà el mètode de taquigrafia internacional que porta el seu nom. Participà en la fundació de la societat Amics de la Unesco a Barcelona. Publicà novel·les i assaigs filosòfics (Seny i atzar; Una altra mena d’amor; Polèmica, palestres de 1933; Sinceritat; Poliglotisme passiu; Aclariments lingüístics) i altres llibres i opuscles de caràcter docent. Utilitzà els pseudònims Llibertadà i Poli Glot