Francesc Pi i Margall

(Barcelona, 1824-Madrid, 1901) Estudià Dret. El 1847 s’instal·là a Madrid i la seva inicial dedicació als temes artístics i històrics s’acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i dels Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura.

La seva vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Influït per Hegel, Rousseau i Proudhon assenyalà la contradicció entre una llei del progrés i l’actuació de la «reacció»: la tradició, l’autoritat, l’església i en especial la monarquia, qui per mantenir-se havia d’aixafar la sobirania de l’individu. El seu programa reformista preconitzava la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms; en economia defensà l’intervencionisme estatal sense negar però la propietat privada. Exiliat a París (1866-1868), alhora que reafirmava l’anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. Tornà a Espanya el 1869 elegit diputat a corts per Barcelona i a partir d’aleshores el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal.

Sota la Primera República, de la que primer fou ministre de governació, defensà l’aprovació d’una constitució federal. El seu prestigi assolí el punt més alt quan desféu l’intent de cop d’estat dels radicals, però ja com a cap del poder executiu no pogué evitar l’esclat del cantonalisme, si bé es negà a una repressió recolzada en l’exèrcit. Restaurada la monarquia després del cop d’estat del general Pavía, publicà Las Nacionalidades (1876) on concretà les seves teories federals. Altres obres seves foren La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros días (1890). El 1901 presidí els Jocs Florals de Barcelona.

Fou especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l’anarquisme. El gener del 1898 publicà en el diari Nuevo Régimen de Madrid el primer article defensant l’esperanto aparegut a tot l’estat.